una tarda bonica, des de dalt de tot

Hi havia una vegada, una escarabat femella que vivia a la muntanya.

Aquell dia va esperar fins la tarda per començar a pujar, perquè era el dia que hi anaven les persones. Però a l'hora que era no esperava creuar-se'n cap.

Mentre pujava tranquil.lament, es va parar un moment per deixar passar una marieta. A mig camí, es va aturar al costat de les vaques que pasturaven. I l'ombra d'un ocell li va enfosquir el camí un instant.

No es volia entretenir perquè sabia que ell ja l'esperava. Només uns segons es va quedar paralitzada perquè dos joves persones li van passar pel damunt. En aquells moments intentava passar desapercebuda, perquè és sabut per tots els escarabats, que les persones s'apropen il.lusionades a les vaques, agafen carinyosament les marietes i miren embadalides els ocells. Però quan passen pel costat dels escarabats, si no els veuen, potser els trepitgen, però si els veuen, potser també els trepitgen. I aquell fet, per a ells incomprensible, els tenia espantats.

Quan els joves pan passar de llarg, ella va seguir. I quan ja era pràcticament dalt de tot, el va poder sentir. Va arribar fins on era ell, i van seure agafats sense dir-se gairebé res. A no més d'un parell de metres, hi havia un senyor que també havia pujat a última hora. Malgrat tenir-lo tan a prop segurament ell ni els veia, estava embadalit respirant el paissatge. I a ells, tampoc els feia nosa, però igualment van preferir anar uns metres més enllà, cap a l'oest.

I de cara al sol que s'anava ponent, es van quedar allí junts, fent-se alguna carícia, compartint algun somriure, fins que van decidir marxar abans no es fés fosc.