Canvis, vent i moviment

En un llibre que parla sobre l'Ayurveda (l'antiga medecina tradicional de la Índia), llegeixo que segons la forma de fer les coses, la forma de ser, la constitució, etc., hi ha tres tipus de persones: els vata, els pita i els kafa. Malgrat tots tenim una mica de cada, una de les tres tipologies predomina en cada un de nosaltres, i ens caracteritza.

De seguida m'identifico amb Vata, en general, però també com a blocaire. I de fet, sense conèixer les persones que hi ha darrera els blocs que llegeixo, puc intuir que alguns, pels seus blocs, també són vata, o si més no, "blocaires Vata".

Vata representa el moviment. L'aire, l'èter. I els vata acostumen a ser persones lleugeres, primes. Mogudes, ens costa estar quiets. Algo etèries, disperses i subtils. Som ràpids, en general. Utilitzant un cotxe com a metàfora, vata seria la bateria, la xispa, allò que posa les coses en marxa i les fa moure. Som imaginatius, creatius. Ens agrada començar les coses, però de seguida trobem una altra cosa que ens desperta interès i ens costa mantenir-nos molt de temps amb el mateix. Tenim tendència a canviar.

Tot i que a mi m'agrada mantenir les persones que estimo i que m'agraden, al llarg del temps, potser per això tot i els canvis també m'agrada seguir els mateixos blocs i blocaires al llarg del temps. Pel que fa als meus blocs, m'agrada moure'm, anar amunt i avall, fer canvis, crear, obrir, canviar, tancar, tornar. I de vegades intento fer un esforç i no canviar tant aquí al bloc, però... sóc vata...

Ja fa temps que torno a sentir l'impuls del vent, que sempre porta canvis i moviments, no sé on em portarà això, però en qualsevol cas, i amb el vostre permís, vagi on vagi, si és que m'acabo movent, us vindré a buscar.

Una abraçada!

moments de tot

és curiós com en un bloc, de vegades parles de les coses més profundes que et surten del cor, gairebé com si el cor escrivís sol, i inclús expresses allò que sovint no dius a gairebé ningú, perquè són sentiments que creus molt íntims. I altres vegades, la cosa menys important que t'ha passat aquell dia, allò que tampoc expliques a ningú, perquè és com una "parida" (i ja sé que això de parida és molt relatiu), doncs allò mateix tb tens ganes d'explicar-ho al bloc.

el món dels blocs és un lloc on qualsevol cosa, de la més gran a la més petita es pot convertir en algo interessant i les coses petites es fan grans, i de vegades les grans si són dolentes, es poden fer una mica més petites, i si són bones, encara creixen més, només pel fet de compartir-les.

avui he escrit un post i l'he esborrat, coses que tb tenen els blocs. Però és que de sobte he pensat, "quina parida", i ja sé que no calia esborrar, però mira, va com va. Últimament m'agrada voltar pels blocs, per llegir, de vegades en silenci, de vegades no, i escric menys, però això també va a èpoques. En qualsevol cas, m'agrada tenir un raconet, un petit món, on sé que puc anar escrivint, i esborrant si ho necessito fer, i compartint, al meu ritme, tranquil.lament.

moments

Envoltada d'una boira que no em deixava veure molt més enllà. Sota una intensa pluja que a estones queia en forma de petites boles de gel que em picaven fort per tot el cos. Un parell o tres de llamps, inquietants. Xopa de cap a peus, mirant el terra procurant no relliscar. En algun moment vaig alçar la vista i una mirada tranquil.la em va fer sentir segura.

Un somriure compartit sota la pluja, i per damunt de tot, feliç.

secrets en 45 r.p.m

quan era petita, algún cop, escrivia el nom del nen que m'agradava, en un paperet, i l'amagava en un dels enormes i vells llibres que tenia el meu pare al despatx. Secrets amagats entre llibres. Avui, he trobat un parell d'aquests llibres, i he passat les pàgines per veure si encara hi havia algun paperet.

també he trobat la funda del primer disc que tinc consciència d'haver escoltat a la vida, quan encara no devia ni saber escriure, "Twist and Shout", dels Beatles, un vinil de 45 r.p.m, de l'any 63. I una de les quatre cançons del disc, també amaga, o desvetlla, un secret. Però el secret, en tot cas, segueix sent el nom.

més enllà de les aparences

en llegir l'anterior post, una persona em va explicar la seva experiència en conèixer un grup de persones que no podien sentir. Eren sordes. Però parlar sí que podien, el que passa és que no és fàcil parlar quan no pots sentir. Per això no parlaven, però no eren mudes. Feien servir el llenguatge dels sords. Sovint l'anomenem el llenguatge dels sord-muts, i amb això afegim una discapacitat (la mudesa) a persones que no la tenen.

quan jo vaig veure el vídeo de la Koko, em va cridar l'atenció que es guardés les seves emocions i les exterioritzés quan va quedar-se sola. Abans i després de poder expressar i viure la seva tristesa en solitari, la va comunicar amb paraules, amb el llenguatge que havia aprés. Potser si no hagués aprés el llenguatge dels símbols i si ningú l'hagués filmat quan es va quedar sola, ara podriem pensar que la Koko no tenia emocions. Això també pot passar amb persones més introvertides.

no sempre és fàcil comunicar, o expressar, no sempre és fàcil parlar, de vegades no surten les paraules, segons com no expressem el que sentim davant els altres. Però cal tenir present que hi ha moltes coses que hi són, que existeixen, encara que ens costi expressar. Com en aquests casos, la veu, els sons, o les emocions. Jutjar només pel que veiem, ens pot fer caure en errors, i segurament basar el nostre coneixement en la famosa frase "jo només crec el que veig", ens pot fer equivocar molt. De vegades cal saber "veure" més enllà del que "veiem", si volem, realment, conèixer.

Koko

La Koko té un parell d'anys més que jo.

Segurament les seves cordes vocals no li permeten parlar, com ho fem la majoria de les persones. Van provar d'ensenyar-li el llenguatge dels sord-muts, i el va aprendre. Això va obrir una porta a la comunicació i va permetre als qui l'envoltaven conèixer millor el seu interior.

De petita li agradava molt que li expliquéssin el conte dels "Tres gatets". Tant li agradava, que un dia va dir que li agradaria tenir un gatet de veritat. I li van regalar. De nom, li va posar "Boleta", i l'estimava molt. Es passaven llargues estones jugant.

Però un dia, accidentalment un cotxe va atropellar a Boleta. I quan li van explicar que ja no tornaria a veure més al seu gatet, Koko va dir algo, però es va quedar aparentment tranquil.la, com si no hagués passat res.

La van deixar sola, i aquell vespre es podien sentir des de fora els seus crits de tristesa.

A l'endemà, quan la van anar a veure, amb el seu llenguatge de símbols, va dir: "dolor".

una tarda bonica, des de dalt de tot

Hi havia una vegada, una escarabat femella que vivia a la muntanya.

Aquell dia va esperar fins la tarda per començar a pujar, perquè era el dia que hi anaven les persones. Però a l'hora que era no esperava creuar-se'n cap.

Mentre pujava tranquil.lament, es va parar un moment per deixar passar una marieta. A mig camí, es va aturar al costat de les vaques que pasturaven. I l'ombra d'un ocell li va enfosquir el camí un instant.

No es volia entretenir perquè sabia que ell ja l'esperava. Només uns segons es va quedar paralitzada perquè dos joves persones li van passar pel damunt. En aquells moments intentava passar desapercebuda, perquè és sabut per tots els escarabats, que les persones s'apropen il.lusionades a les vaques, agafen carinyosament les marietes i miren embadalides els ocells. Però quan passen pel costat dels escarabats, si no els veuen, potser els trepitgen, però si els veuen, potser també els trepitgen. I aquell fet, per a ells incomprensible, els tenia espantats.

Quan els joves pan passar de llarg, ella va seguir. I quan ja era pràcticament dalt de tot, el va poder sentir. Va arribar fins on era ell, i van seure agafats sense dir-se gairebé res. A no més d'un parell de metres, hi havia un senyor que també havia pujat a última hora. Malgrat tenir-lo tan a prop segurament ell ni els veia, estava embadalit respirant el paissatge. I a ells, tampoc els feia nosa, però igualment van preferir anar uns metres més enllà, cap a l'oest.

I de cara al sol que s'anava ponent, es van quedar allí junts, fent-se alguna carícia, compartint algun somriure, fins que van decidir marxar abans no es fés fosc.

escampar la boira

últimament m'he tornat a aficionar a mirar els canals de música, i l'altre dia vaig veure un vídeo dels Pixies, que em va fer pensar en els Breeders, i que deu fer un any que els vaig veure al Summercase. Ja falta menys per l'estiu. I per escampar i fer baixar la boira, que avui ja no és dintre meu, doncs música. I un vídeo on una bola gira i gira, i dóna voltes i voltes, però jo no n'hi donaré més.

apa me'n vaig a treballar una estona

boira

no sempre veig les coses clares

pràcticament mai la boira n'és la responsable

no tinc clar què és exactament allò que emboira la meva visió interior

APPLE TREE

"De tots els arbres podràs menjar; però de l'arbre del Coneixement del Bé i del Mal no menjaràs, perquè el dia que d'ell mengis, certament, moriràs" (Génesi 2:17)

Aquesta va ser la prohibició que Déu va fer a les persones, i tot i així, se la van saltar. I si tot plegat és una gran metàfora de com les persones preferim gaudir d'autonomia moral i decidir per nosaltres mateixes què és el que considerem el "bé i el mal". De com les persones preferim adquirir Coneixements, per molt mal que ens facin, perquè sempre és millor que viure "feliçment enganyats". O senzillament simbolitza l'instint de llibertat de l'ésser humà.

Doncs no veig on està el problema. Segurament és una gran metàfora del moment en què les persones vam ampliar la nostra consciència amb el coneixement de la pròpia mort. Amb tot el que això comporta.

El que ara em té intrigada, és, per què, si això no ho diu la Bíblia, la tradició popular diu que la fruita prohibida era una poma. Una poma??? No dic que les pomes no siguin bones... però temptadores... Realment la poma potser sí que simbolitza l'instint curiós i lliure de les persones que volem tastar la fruita més avorrida del món, senzillament perquè potser només la prohibició, ja la fa temptadora. Potser una fruita tan senzilla i natural només simbolitza algo tan senzill i natural com les ganes de saber i conèixer.


Uix... que jo també m'estic liant... Vaig a posar música...





Apple Tree "Cycle"

.

.

diferents maneres de descobrir música

Diuen que com la gent es baixa la música per internet, els músics no venen tants cd's i han de sortir a fer concerts per guanyar-se millor la vida. Potser per això també hi ha cada cop més festivals de música. Descobrir un grup en un festival, escoltant música en directe, és genial.

També diuen que com la gent mira els videoclips que hi ha penjats a internet, els canals de TV de música cada cop posen menys videoclips i fan més programes que res tenen que veure amb la música.

Hi ha qui descobreix nous músics o grups, escoltant la ràdio. Hi ha qui compra revistes de música. Qui va a festivals. O potser els descobreixes perquè algú et regala el cd d'algú que no coneixies. A mi, em va a èpoques, però de tant en tant m'enganxo als canals de música, i allí faig descobriments.

M'agrada mirar videoclips. Sovint m'hi quedo enganxada llargues estones. Però realment, hi ha canals de música que en segons quins horaris, de música en posen ben poca. Per exemple, la MTV. Ara mirava la MTV2 i m'he cansat de veure més publicitat i programes on parla un paio en anglès que no sé què diu, que no pas videoclips.

I quan he vist un vídeoclip d'una cançó que vaig descobrir mirant la tele fa anys, he decidit venir a buscar-lo al youtube i seguir mirant vídeos que m'agraden (i sense interrupcions, en tot cas les que jo decideixo fer) per internet. Suposo que tot plegat és un peix que es mossega la cúa... o no...




Bloc Party "Banquet"

De vegades, coneixes persones que et semblen afortunades.

Segons com, si t'hi fixes, són persones que no fan dels "problemes", un problema.

la carta que em va portar el vent...

Ahir al vespre, quan es començava a pondre el sol, el cel es va tenyir de lila. Vaig sortir fora per veure'l millor, mentre passejava pel camp de lavanda que hi ha al davant de casa.

Mica en mica, l'olor de lavanda es va anar fent més intens. Això volia dir que l'aire bufava amb més força i el moviment de les flors n'escampava el seu aroma.

I de sobte, una ventada em va portar un sobre fins les meves mans...

... el cel lila, el perfum de lavanda, i el vent... una carta dins un sobre que no porta ni adreça ni remitent, només una petita brúixola que apunta cap a l'est, i que t'arriba dirèctament a les mans, només podia ser de...

el vaig obrir corrents, i efectívament, era una carta de la bruixoleta dient que venia a estar-se uns dies per aquí. I que s'havia posat en contacte amb l'Elevanda, i que ella també vindria.

Em va fer il.lusió pensar en el retrobament. Vaig entrar a endreçar les habitacions. A la de la bruixoleta, encara hi ha la bossa plena de llibres que va deixar fa gairebé un any... potser li vindria de gust donar-los un cop d'ull.

I aquest matí, me l'he passat contenta preparant-ho tot perquè en qualsevol moment, arribaran.

Des d'ahir a la nit, sembla que en aquesta caseta d'estiu, comença a fer més calor...

...SONS...

Avui tenia son... Tanta, que quan anava cap a la feina em semblava estar en un d'aquells somnis en els quals intentes anar depressa però no pots.... Les cames em pesaven... i cada passa que feia, era com la que fan els dits quan cauen damunt les tecles d'un piano que fa molts anys que ningú fa servir, i costa enfonsar-hi les mans amb la lleugeresa que voldries. La son estirava el meu cos endarrera i no em deixava avançar.

Però un altre ritme, el de la feina, em donava les forces que necessitava. I mig desperta mig dormida he passat el dia, recordant borrosa una música, una cançó, que comença lenta, tan lenta com jo quan caminava, i de sobte accelera, com feia jo quan treballava. O quan somiava, o recordava...




La Valse d'Amelie

Un petó al cor de París

Hi ha un petó dins un petit i acollidor museu, envoltat d'un bonic i plàcid jardí, enmig de l'enorme i encantadora París.

I potser és l'encant d'aquell petó, tan bonic i plàcid, que sembla no notar la immensitat de tot allò que l'envolta, potser és la seva passió la que s'escampa pels jardins, el riu, els carrers i tots els racons d'una bonica ciutat, i l'omple de romanticisme.

"El petó", Auguste Rodin

L'altre dia voltant envoltada de llibres per l'FNAC, pensava que fa gairebé un any que no en llegeixo cap. Ara he anat a mirar, al bloc, què llegia just fa un any, i era en Krishnamurti, parlant sobre "l'AMOR i la soledat". I ho escric així, pq el títol del llibre també hi posa "AMOR" en unes lletres molt més grosses que les que fa servir per escriure "soledat". Curiosa combinació de conceptes. Ara no sé si surten barrejats en el mateix llibre perquè són antagònics. Perquè sinònims diria que no, o si?. O perquè és difícil entendre'n un sense tenir en compte l'altre. O perquè un porta a l'altre, o ...

La qüestió és que voltava per allí, buscant un CD, no pas un llibre. Tot i que de vegades pots notar que els llibres et criden en silenci i plens de paraules alhora.

Una estona després, voltava pel Sephora, i caminant entre centenars de colors de maquillatges i perfums, envoltada per tot tipus d'olors, vaig sentir una música que va despertar-me els sentits i em va fer volar la imaginació, i ara que l'he trobat, em transporta a aquell moment de colors perfumats. I així potser, d'una música a unes olors, i entre colors i records, em moc pel temps fins arribar al moment i al llibre que llegia fa just un any.

l'enyor i l'abraçada

Em vaig donar de baixa de la piscina, però hi ha dies que la trobo a faltar. Hi penso. La imagino. La recordo. I sento la necessitat de nedar, d’anar-hi, ni que sigui un moment.

Abans d’entrar dins l’aigua, potser tens fred, però quan et comences a moure, el cos es va escalfant. I si el que senties era massa calor, el contacte amb l'aigua ho refresca tot. És com si l’aigua que t’envolta i la que hi ha dins el teu cos s’equilibréssin fins fondre’s en una temperatura ideal.

L’aigua t’envolta, t’abraça, respecta el teu espai . Nedes per la superfície com si tu també li acariciéssis la pell. I t’hi enfonses com si volguéssis nedar dins el seu cos. T’hi barreges. I flotes. I tot pesa menys…

La respiració suau i constant et va relaxant. Mica en mica, el batec del cor es va calmant.

.

el final que es converteix en començament

Quan et trobes dalt de tot d’un penya-segat, just al límit, pots arribar a creure que ja no pots avançar.

Però passat el desànim inicial, diferents camins s’obren al teu davant. Una opció és no moure’t d’allà i viure la vida com si aquesta s’hagués aturat.

També pots mirar avall i intentar saltar. Però això et pot fer molt mal. Viure sempre amb el cap baix, ens pot acabar enfonsant. I si el precipici el veus molt alt, t’acabes marejant i no veus res clar.

Si t’asseus a la voreta i deixes anar la imaginació comences a volar, i aquesta és una altra forma d’avançar. Flotant cel enllà tot pesa menys. Però el somni acaba al despertar.

Gires el cap, i mires el camí que t’ha portat allà. Podries tornar enrere i moure’t cap al passat.

Però sempre, sempre, hi ha més possibilitats. I aquella persona, va començar a caminar per la voreta del penya-segat, fins que una corba la va allunyar, gairebé sense ni adonar-se’n. Només calia seguir caminant.

I caminant, caminant, un dia, va arribar fins el lloc que tant havia desitjat. Com ho havia trobat, ningú no ho sap. Potser caldria parlar del destí. O de la força que tenen els somnis quan vols tant que es facin realitat. Potser va ser sort. O potser casualitat. Però la única veritat és que ella volia trobar el lloc que un dia li va marcar el cor, l’ànima i la ment, amb molta intensitat. No volia que aquesta història, acabés abans de començar.

I ara, hauria d’explicar com de meravellós li semblava aquell lloc, que era, fins i tot, millor de com l’havia somiat. Però llavors aquesta història seria massa llarga.

Així que, aquí s’acaba el relat. Un d’aquells relats que, com molts contes, moltes llegendes, moltes pel.lícules i moltes històries reals, d’algú que persegueix un somni o un tresor, quan arriben al final, perquè aquell algú ha trobat allò que desitjava, el final, en realitat, es converteix en un començament.

El moment de viure el somni fet realitat.

Ànima en pena

És molt difícil fer aturar l’ànima quan es mou amb tanta força.

És impossible no sentir el cos quan es lamenta tant.

Llavors, la ment, que ja començava a bloquejar-se amb tanta lluita, va decidir començar-los a escoltar. Perquè en el fons, el que ella volia, és que tornéssin a caminar units.

I així va ser com tots tres, es van fondre dins aquella persona, que va poder seguir avançant segura un altre cop en la direcció que la portava cap a una sensació, que no acabava de saber quina era, però que l’atreia tant.

El camí no era recte. Estava ple d’esgotadores pujades i vertiginoses baixades. D’estretes corbes tancades, envoltades d’enormes arbres que no deixaven passar la llum. Tot, barrejat amb indrets molt bonics, que la deixaven disfrutar del paisatge i moure’s amb il.lusió.

Però va arribar el dia en què el vent bufava tant fort que s’emportava aquella música que ella desitjava tant. El silenci del seu interior la va paralitzar. Tancava els ulls per poder trobar la llum cap on volia anar, però no veia res clar. De sobte, es va trobar al límit d’un enorme penya-segat. No podia avançar.

Si mirava endavant, el precipici l’aturava i s’acabava marejant. I allí, sense poder-se moure, el cos, es va anar esgotant.

Difícil explicar el desànim…

L’ànima, semblava estar sempre uns metres més enllà… Com si s’hagués apagat… es movia lèntament… suau… com un sospir… Si la buscaves, la trobaves en algun racó… recolzada, com si abracés allò que no podia tocar… Hi era, sense ser-hi… I només quan el xiuxiueig d’una fulla li recordava la música que havia volgut trobar, es girava esperançada, fins que a l’adonar-se’n de l’error, baixava la mirada i una llàgrima ho mullava tot d’enyor…

En aquell moment, va ser quan, la ment, commoguda en veure l'ànima tan trista i el cos apagat, els va voler consolar. I amb tot de raonaments i paraules tendres, els intentava abraçar.

En aquest moment, és quan ets conscient que, la ment, pot convertir-se en una poderosa aliada capaç de donar-te la força necessària com per fer-te seguir endavant.

el penya-segat

Fa temps, una ànima, un cos, i una ment, formaven part d’una mateixa persona, sense que aquesta les escoltés per separat. I seguien un mateix camí.

Però algun dia, que ningú sap quin va ser, l’ànima va començar a sentir algo que només ella podia notar. Difícil saber què era allò que la distreia. Potser una música, una vibració subtil, o les ones d’una llum suau.

Cada dia es girava més sovint cap aquella mena de sensació que l’atreia més i més. Fins que un dia va canviar de direcció i es va començar a moure cap allí. Semblava hipnotitzada, i avançava com un vent suau, encuriosit.

Mica en mica, el cos també va començar a notar aquella mateixa sensació que el feia vibrar fluixet. I tan agradable era allò que l’atreia que també es va apartar del camí i va decidir moure’s en cap aquella altra direcció, com l’aigua d’un riu que es deixa portar per la corrent, acompanyada per la caríca suau del vent.

I de sobte, la ment, es va trobar sola. Es va mirar com l’ànima i el cos s’anaven allunyant, però ella no podia notar allò que els empenyia, i una mica desorientada, es va asseure en una roca i va començar a pensar, dubtar i analitzar-ho tot. Aquells esdeveniments la van trasbalsar molt, i cada cop tenia més por i es notava més perduda.

Després de molt pensar va arribar a la conclusió que tant l’ànima com el cos, s’estaven equivocant. I d’un bot, es va plantar enmig del camí que ells havien agafat, se’ls va posar al davant, i no els volia deixar avançar.

En aquell moment, l’ànima i el cos, ja es movien amb molta força, era difícil fer-los parar. Però la ment els barrava el pas, donant-los mil motius perquè tornéssin al camí que havien deixat. I vinga parlar i vinga analitzar, per fer-los entrar en raó i convènce’ls que tornéssin allà on eren abans.

L’impuls amb què es movia l’ànima era tan fort com un vent huracanat, la força amb què ho feia el cos era tan poderosa com un mar enfurismat. I la fermesa amb què la ment els barrava el pas era més gran que un enorme penya-segat.

I així, xocant un i un altre cop el vent i l’aigua del mar contra aquella roca, va ser com el cos va començar a posar-se malalt. L’ànima, que podia notar amb més força les vibracions que l’atreien a l’altra banda del penya-segat no es podia aturar. I la muntanya, s’estava desgastant.

(1-2) + (1+2) = DOS

Somnis. Una platja. El paradís. Punts de lluna damunt el mar. Una abraçada. Una pel.lícula.

Somnis de pel.lícula. Pel.lícules per somiar.

...què hi pot haver millor que un somni fet realitat?.... que la realitat sigui encara millor del que havies somiat. ..

Dos. Cançons. Música. Una pel.lícula.

(1-2) = el primer vídeo és d'una pel.lícula. El millor moment, de la cançó, o la pel.lícula, per a mi, arriba quan falten dos segons per arribar al minut 1 del vídeo que he deixat.

(1+2)= el segon vídeo és d'una de les meves cançons preferides. El millor moment, de la cançó, per a mi, arriba quan passen dos segons del minut 1.

Gustos, barreges i monos.

Diuen que sobre gustos, no hi ha res escrit...

A mi, pel que fa al menjar, m'agrada fer unes barreges que sembla ser que no són del gust de tots. Perquè ja des de petita, em menjava la xocolata amb fuet, o el gelat de maduixa amb patates fregides.

De totes formes, mica en mica, per diferents cuines, es comencen a barrejar, cada cop més, diferents sabors.

Pel que fa a les barreges, n'hi ha una, que m'encanta: la xocolata amb taronja. Si començo, no pararia. M'agrada de totes les formes. En podria menjar, a qualsevol moment del dia.

I avui, en voldria... però no en tinc. I tinc mono!

El que tinc és un llibre que m'agradaria llegir. Va, a veure si aconsegueixo començar-lo, i em distrec, tot i que, això, afegeix, al mono de xocolata amb taronja, el mono que tindré d'ordinador!

un nom suggerent

No fa molt, em vaig apuntar a ioga. Em va agradar molt. Però al gener, al centre on anava, han deixat de fer-ne. La gran decepció que viag sentir en un primer moment, quan m'ho van dir, va quedar compensada pel fet que la profe se'n va a un altre lloc, i espero poder anar. Llavors, només quedava el tema de la matrícula... perquè pagar-la per només un mes... Total, que em van dir que si volia, em tornaven els diners. Però també em van donar l'opció de canviar-la per una altra cosa.

De seguida em van dir que pel mateix preu, em podia fer un massatge. I mira, la idea em va agradar. Em van fer triar entre diverses opcions: o massatge "hindú", o un de "pedres calentes", o de "xocolata"... o massatge: "un paseo por las nubes".

Difícil decissió... Em van recomanar l'últim que he dit, i ... amb aquest nom... no hi havia dubte: "un paseo por las nubes".

Està clar que només un nom, ja et pot despertar tots els sentits, la curiositat, les ganes, la il.lusió i de tot. Aquest diumenge, que vaig despertar-me entre els meus dos edredons blancs i amb els puntets de la llum del cel i el sol, entrant per la persiana, ja hi era als núvols... I me'n vaig recordar del massatge.

Fa dies que l'espero, i per fi, és demà. Només d'imaginar'm-ho, i sense ni saber com deu ser, ja estic una mica als núvols, només d'anticipar-ho el cos ja se'm relaxa, tot pesa menys i se'm desperten els sentits. Gairebé diria que només per això, ja ha valgut la pena.

Ja us explicarè què tal el passeig pels núvols!

Font d'inspiració

Em van regalar un cd, “La manera més salvatge”, d’Enric Casasses i Pascal Comelade. Em va agradar molt. Tant, que vaig dir que de cada cançó en podria escriure un post. Això, quan estava bloc-ejada. Que podria, fins i tot, escriure’n dos de posts, cada dia. I em va contestar: “va, fes-ho”. I vaig decidir que ho faria, durant tres dies seguits. M’he desbloc-ejat. Així que si un dia, algú pateix un fort bloc-eig, a més d’intentar fer tot allò que em vau recomanar (gràcies a tots pels comentaris del post "bloc-ejada"), pot agafar un cd que li agradi, i a veure si li ve la inspiració… (i com un d’aquests escrits, també ha inspirat un post genial a en Xexu, AQUÍ, queda l’enllaç fins el seu bloc)

I ara, que encara em queda un post. Aquest. Penso, que si jo, sabés fer música, si fós poeta, si tingués una vareta màgica. I per poder afegir una cançó més dins el meu cd, convertiria en música i poesia, aquestes paraules:

un tren que arriba
somriures
la paraula, i parlar
pasejar
un poble de casetes blanques
la manera més salvatge
els Reis Mags
un rellotge de sol, de nit
una barca mar enllà, dofins
la lluna, una estrella i el mar
descobrir, conèixer, emocionar-se
inspiració

Mirant la música

És curiós com de vegades, escoltant una cançó, una música, se't pasegen pel cap tot d'imatges. És com si la música et fés veure.

Jo, quan escolto la cançó d'en Pascal Comelade ("Sense el ressó d'un dring), que deixo al final del post, hi veig, entre d'altres, aquestes imatges:

Fer-se pobre per estimar

Era per estimar-te que em vaig fer pobre,
tots dos fugint de casa i tu d'escola.
Tu no tenies feina i jo em vaig fer pobre,
te'm vaig fer barraqueta i sentirem ploure.

Vam tremolar together hiverns duríssims
dormint a les esquerdes dels precipicis.
I un dia ja no hi eres, et faltava una rima
i jo que tinc les meves no la tenia.

Els meus versos tremolen,
els has tocats tots
i ara quan tornin, si és que tornen,
la rima serà una altra, tindrà la teva marca.

Enric Casasses, Rim, inèdit.


Estimar ens pot fer pobres? O ens enriqueix? Deixar tots els béns materials, deixar-ho tot, per amor. I si una dia, la persona per qui ho vam deixar tot. Tot, menys l'amor, se'n va, haurà valgut la pena? Potser el que ens fa pobres és que ens deixi l'amor?

Com els Reis Mags, saben fer màgia, i tot se'ls pot demanar, nosaltres vam començar per demanar si es podien avançar una mica i venir abans d'hora, i divendres, ja van arribar.

Així que un divendres màgic, ja vaig tenir el meu primer regal.

Avui, també enmig d'una barreja de mar i lluna, els he vist passar, i la màgia continúa.

Aniré a dormir, i a veure què passa demà...

bloc-ejada

Pateixo un fort bloc-eig general, pq no només no em surt cap escrit per fer un post, sinó que em costa també comentar.

No he trobat cap manual d'instruccions o d'ajuda per a casos com el meu.

De totes formes, potser fer un post explicant-ho ja desbloqueja una mica.

A veure.