divendres, 8 de maig del 2009

una tarda bonica, des de dalt de tot

Hi havia una vegada, una escarabat femella que vivia a la muntanya.

Aquell dia va esperar fins la tarda per començar a pujar, perquè era el dia que hi anaven les persones. Però a l'hora que era no esperava creuar-se'n cap.

Mentre pujava tranquil.lament, es va parar un moment per deixar passar una marieta. A mig camí, es va aturar al costat de les vaques que pasturaven. I l'ombra d'un ocell li va enfosquir el camí un instant.

No es volia entretenir perquè sabia que ell ja l'esperava. Només uns segons es va quedar paralitzada perquè dos joves persones li van passar pel damunt. En aquells moments intentava passar desapercebuda, perquè és sabut per tots els escarabats, que les persones s'apropen il.lusionades a les vaques, agafen carinyosament les marietes i miren embadalides els ocells. Però quan passen pel costat dels escarabats, si no els veuen, potser els trepitgen, però si els veuen, potser també els trepitgen. I aquell fet, per a ells incomprensible, els tenia espantats.

Quan els joves pan passar de llarg, ella va seguir. I quan ja era pràcticament dalt de tot, el va poder sentir. Va arribar fins on era ell, i van seure agafats sense dir-se gairebé res. A no més d'un parell de metres, hi havia un senyor que també havia pujat a última hora. Malgrat tenir-lo tan a prop segurament ell ni els veia, estava embadalit respirant el paissatge. I a ells, tampoc els feia nosa, però igualment van preferir anar uns metres més enllà, cap a l'oest.

I de cara al sol que s'anava ponent, es van quedar allí junts, fent-se alguna carícia, compartint algun somriure, fins que van decidir marxar abans no es fés fosc.


13 comentaris:

estrip ha dit...

segur que aquest escarabat femella es tan bell que tampoc mai ningú gosaria esclafar.

Carme Rosanas ha dit...

Una tarda bonica, un conte molt bonic i fins i tot un comentari de l'Estrip preciós. Amb tres somriures l'un damunt de l'altre... bona nit.

Carme Rosanas ha dit...

Una tarda bonica, un conte molt bonic i fins i tot un comentari de l'Estrip preciós. Amb tres somriures l'un damunt de l'altre... bona nit.

iruna ha dit...

noia.................

què guapeta, esta femella escarabat, xino-xano, costa amunt amb lo seu gustet pel paisatge (la muntanya, la marieta, les vaques, l'ocell, los dos joves, que no la van trepitjar:)... i les ganes de trobar-se amb ell... i la trobada... i el senyor embadalit... i uns metres més enllà... i els dos escarabats junts, "fent-se alguna carícia, compartint algun somriure"...

oh, noiaaaa..... què bonic :)

Les Coses són com Som ha dit...

que tendre aquest conte... i quina bellesa de paisatge que ens hi ha posat!!!

Sergi ha dit...

Un conte molt maco, i molt sensible. Aquesta escarabat enamora amb la seva senzillesa i les seves ganes de viure. El que passa és que sempre li he de buscar tres peus al gat, per què una escarabat en un conte així?

Assumpta ha dit...

Ui!! M'he espantat!! Pensava que al final, quan ja eren junts, aquell senyor que havia pujat a última hora, els trepitjaria sense voler...

Menys mal que no ha estat així :-)

Anònim ha dit...

I és que de vegades cal marxar abans no vingui la foscor...

Striper ha dit...

Una tarda bonica i amb un conte fabulos.

fanal blau ha dit...

"Esta mañana antes del alba, subí a una colina y contemplé el cielo poblado de estrellas; y le dije a mi espíritu: Cuando abarquemos esos mundos y el goce y el conocimiento que encierran, estaremos por fin llenos y satisfechos?
Y mi espíritu dijo: no, alcanzaremos esa altura para pasar y continuar adelante."

Walt Whitman (1819-1882) Hojas de hierba.

robadestiu, una abraçada!!!

rits ha dit...

la bellesa pot ser en les coses més petites i en les més senzilles, com un parell d'escarbats o una posta de sol.
Segur que l'home que contempla la posta no els esclafaria!! sap admirar la bellesa de la natura!!!

robadestiu ha dit...

ESTRIP: com diu la Carme, el teu comentari és preciós, i ha convertit a la petita escarbat femella en una bonica escarabat :-))

CARME: uns somriures damunt dels altres, construeixen un gran somriure :-))

IRUNA: moltes vegades les petites coses, los petits moments, són tan bonics! Bessitos :-)***

INSTINTS: sí que és un paissatge preciós, i és realment el lloc on viu la petita escarabat. Quina sort que té!!

XEXU: un dia vaig creuar-me amb una escarabat per la muntanya i es va convertir en font d'inspiració i musa d'aquest conte (però no em facis jurar que era una femella! ;-))

ASSUMPTA: a mitja història vaig imaginar què hauria passat si algú hagués trepitjat l'escarabat a mig camí, però només d'imaginar a l'altre escarabat allà dalt, esperant..., desesperant..., em va semblar tan terrible que vaig treure'm la idea del cap corrents! Petonets!

CESC: és veritat... I si amb altres coses hi haguéssin pistes, com una posta de sol, que anuncia la foscor, tot seria més fàcil. De vegades costa veure-ho venir o saber canviar de direcció a temps.

STRIPER: una bonica tarda a la muntanya, és fabulós :-)

FANAL BLAU: què bonic! paraules perfectes per seguir endavant i fer una continuació del que podria ser aquest conte, un cop arribada la nit. Una abraçada! :-))

RITS: segur que sí! estar envoltats per la immensa bellesa de la natura ens fa veure lo bonic i senzill de totes les petites coses :-))

Anònim ha dit...

molt intiresno, gracies