Segurament les seves cordes vocals no li permeten parlar, com ho fem la majoria de les persones. Van provar d'ensenyar-li el llenguatge dels sord-muts, i el va aprendre. Això va obrir una porta a la comunicació i va permetre als qui l'envoltaven conèixer millor el seu interior.
De petita li agradava molt que li expliquéssin el conte dels "Tres gatets". Tant li agradava, que un dia va dir que li agradaria tenir un gatet de veritat. I li van regalar. De nom, li va posar "Boleta", i l'estimava molt. Es passaven llargues estones jugant.
Però un dia, accidentalment un cotxe va atropellar a Boleta. I quan li van explicar que ja no tornaria a veure més al seu gatet, Koko va dir algo, però es va quedar aparentment tranquil.la, com si no hagués passat res.
La van deixar sola, i aquell vespre es podien sentir des de fora els seus crits de tristesa.
A l'endemà, quan la van anar a veure, amb el seu llenguatge de símbols, va dir: "dolor".
11 comentaris:
Trits, bonic, sorprenent , esferidor.
no saps com entenc aquestes coses...
Uf! ja diuen que genèticament només ens diferenciem en un 1%. Potser hauríem d'intentar comunicar-nos millor amb ells.
Increïble! Totalment sorprenent, acabo de flipar molt i molt amb aquesta història. M'he quedat tan parat... com agafava el gatet, com el mimava... normal que es sentís afligida amb la seva pèrdua. Se la veu tan... persona, la Koko. I no és que això sigui bo, pobra, però el seu comportament és tan humà...
noia...
de primer moment he pensat, "joder! i per què no la dixen almenys sortir de la gàbia i que pugue córrer, o passejar, o no sentir-se entre reixes amb este dolor?..."
no sé què faria, la koko, si tingués la porta oberta. potser ja li agradaria quedar-se a la gàbia, o el trosset de jardí també entre reixes, olorant lo record d'aquell seu amor...
ahir pensava en això també al zoo... què passaria si un dia les portes estiguessen obertes?
i ho penso també de totes les reixes? què passaria si tothom poguéssem sortir quan mos trobem entre reixes?
potser molts sortiríem. potser alguns mos quedaríem a dins. alguns sortiríem i tornaríem a entrar. algun sortiríem i no tornaríem.
ara penso que potser no és necessari un llenguatge de signes per a expressar el dolor, o per a trobar-lo quan algú l'expressa. però... hi ha vegades que poder recórrer a un llenguatge o a un altre... pot ajudar a exterioritzar els sentiments... i potser també a alleujar el dolor, de goril·les, de persones... de qualsevol animal.
t'imagines una abraçada amb la koko? i una abraçada al gatet?
segur que les dos són abraçades tendres, com les que ells podien fer-se.
et vaig llegir acabat de publicar, robadestiu i no vaig trobar llenguatges... ara, et torno a llegir... com hauria comprès l'absència si no li haguessin dit?
com hauria reaccionat?
no tinc clar, de fa molts anys, fins a quin punt "ens és" lícit o ètic traslladar el que pensem o sentim a altres espècies, a altres ecosistemes... és més "feliç" koko poden expressar-se... comunicar-se...?
les gàbies, ni que siguin d'or... ni que tinguin portes obertes... ni tan sols que siguin per "protegir"... no acabo d'entendre-les...
nanit, bonica...
Ostres... què trist!! Pobreta Koko :-(
STRIPER: exacte. Bon resum!
CESC: ho sé... jo tb he entes...
CARME: obrir vies de comunicació sempre és interessant. Només cal trobar-les :-)
XEXU: potser el seu comportament és força humà pq ha crescut entre humans. Seria una mica com "Tarzán" però al revés. Tot plegat és sorprenent, sí, a mi em va fer emocionar, i pensar...
IRUNA: potser només volia estar tancada a la seua habitació, i expressar les emocions, sola. A mi sovint és el que em ve de gust. De totes formes, si volia sortir, ho hagués pogut dir, li van ensenyar un llenguatge humà i el va aprendre... El que potser no li van ensenyar és que més enllà de les reixes hi ha tot un món...
GATOT: em fas pensar que a la Koko li van ensenyar un llenguatge humà i no sé fins a quin punt això ha condicionat la seva forma de pensar. Tu has escrit algun cop sobre com el llenguatge ens condiciona el pensament, o les emocions. És un tema interessant. I sobre el tema de l'ètica en l'experimentació amb animals... tb és per pensar-hi. Bona nit :-)
ASSUMPTA: sí, perdre algú que estimes, és tan trist...
Quina història!
Quan d'amor que donen els animals!!!
RITS: és veritat, i alguns donen un amor incondicional i es fan estimar moltíssim tb :-)
Publica un comentari a l'entrada