l'enyor i l'abraçada

Em vaig donar de baixa de la piscina, però hi ha dies que la trobo a faltar. Hi penso. La imagino. La recordo. I sento la necessitat de nedar, d’anar-hi, ni que sigui un moment.

Abans d’entrar dins l’aigua, potser tens fred, però quan et comences a moure, el cos es va escalfant. I si el que senties era massa calor, el contacte amb l'aigua ho refresca tot. És com si l’aigua que t’envolta i la que hi ha dins el teu cos s’equilibréssin fins fondre’s en una temperatura ideal.

L’aigua t’envolta, t’abraça, respecta el teu espai . Nedes per la superfície com si tu també li acariciéssis la pell. I t’hi enfonses com si volguéssis nedar dins el seu cos. T’hi barreges. I flotes. I tot pesa menys…

La respiració suau i constant et va relaxant. Mica en mica, el batec del cor es va calmant.

.

el final que es converteix en començament

Quan et trobes dalt de tot d’un penya-segat, just al límit, pots arribar a creure que ja no pots avançar.

Però passat el desànim inicial, diferents camins s’obren al teu davant. Una opció és no moure’t d’allà i viure la vida com si aquesta s’hagués aturat.

També pots mirar avall i intentar saltar. Però això et pot fer molt mal. Viure sempre amb el cap baix, ens pot acabar enfonsant. I si el precipici el veus molt alt, t’acabes marejant i no veus res clar.

Si t’asseus a la voreta i deixes anar la imaginació comences a volar, i aquesta és una altra forma d’avançar. Flotant cel enllà tot pesa menys. Però el somni acaba al despertar.

Gires el cap, i mires el camí que t’ha portat allà. Podries tornar enrere i moure’t cap al passat.

Però sempre, sempre, hi ha més possibilitats. I aquella persona, va començar a caminar per la voreta del penya-segat, fins que una corba la va allunyar, gairebé sense ni adonar-se’n. Només calia seguir caminant.

I caminant, caminant, un dia, va arribar fins el lloc que tant havia desitjat. Com ho havia trobat, ningú no ho sap. Potser caldria parlar del destí. O de la força que tenen els somnis quan vols tant que es facin realitat. Potser va ser sort. O potser casualitat. Però la única veritat és que ella volia trobar el lloc que un dia li va marcar el cor, l’ànima i la ment, amb molta intensitat. No volia que aquesta història, acabés abans de començar.

I ara, hauria d’explicar com de meravellós li semblava aquell lloc, que era, fins i tot, millor de com l’havia somiat. Però llavors aquesta història seria massa llarga.

Així que, aquí s’acaba el relat. Un d’aquells relats que, com molts contes, moltes llegendes, moltes pel.lícules i moltes històries reals, d’algú que persegueix un somni o un tresor, quan arriben al final, perquè aquell algú ha trobat allò que desitjava, el final, en realitat, es converteix en un començament.

El moment de viure el somni fet realitat.

Ànima en pena

És molt difícil fer aturar l’ànima quan es mou amb tanta força.

És impossible no sentir el cos quan es lamenta tant.

Llavors, la ment, que ja començava a bloquejar-se amb tanta lluita, va decidir començar-los a escoltar. Perquè en el fons, el que ella volia, és que tornéssin a caminar units.

I així va ser com tots tres, es van fondre dins aquella persona, que va poder seguir avançant segura un altre cop en la direcció que la portava cap a una sensació, que no acabava de saber quina era, però que l’atreia tant.

El camí no era recte. Estava ple d’esgotadores pujades i vertiginoses baixades. D’estretes corbes tancades, envoltades d’enormes arbres que no deixaven passar la llum. Tot, barrejat amb indrets molt bonics, que la deixaven disfrutar del paisatge i moure’s amb il.lusió.

Però va arribar el dia en què el vent bufava tant fort que s’emportava aquella música que ella desitjava tant. El silenci del seu interior la va paralitzar. Tancava els ulls per poder trobar la llum cap on volia anar, però no veia res clar. De sobte, es va trobar al límit d’un enorme penya-segat. No podia avançar.

Si mirava endavant, el precipici l’aturava i s’acabava marejant. I allí, sense poder-se moure, el cos, es va anar esgotant.

Difícil explicar el desànim…

L’ànima, semblava estar sempre uns metres més enllà… Com si s’hagués apagat… es movia lèntament… suau… com un sospir… Si la buscaves, la trobaves en algun racó… recolzada, com si abracés allò que no podia tocar… Hi era, sense ser-hi… I només quan el xiuxiueig d’una fulla li recordava la música que havia volgut trobar, es girava esperançada, fins que a l’adonar-se’n de l’error, baixava la mirada i una llàgrima ho mullava tot d’enyor…

En aquell moment, va ser quan, la ment, commoguda en veure l'ànima tan trista i el cos apagat, els va voler consolar. I amb tot de raonaments i paraules tendres, els intentava abraçar.

En aquest moment, és quan ets conscient que, la ment, pot convertir-se en una poderosa aliada capaç de donar-te la força necessària com per fer-te seguir endavant.

el penya-segat

Fa temps, una ànima, un cos, i una ment, formaven part d’una mateixa persona, sense que aquesta les escoltés per separat. I seguien un mateix camí.

Però algun dia, que ningú sap quin va ser, l’ànima va començar a sentir algo que només ella podia notar. Difícil saber què era allò que la distreia. Potser una música, una vibració subtil, o les ones d’una llum suau.

Cada dia es girava més sovint cap aquella mena de sensació que l’atreia més i més. Fins que un dia va canviar de direcció i es va començar a moure cap allí. Semblava hipnotitzada, i avançava com un vent suau, encuriosit.

Mica en mica, el cos també va començar a notar aquella mateixa sensació que el feia vibrar fluixet. I tan agradable era allò que l’atreia que també es va apartar del camí i va decidir moure’s en cap aquella altra direcció, com l’aigua d’un riu que es deixa portar per la corrent, acompanyada per la caríca suau del vent.

I de sobte, la ment, es va trobar sola. Es va mirar com l’ànima i el cos s’anaven allunyant, però ella no podia notar allò que els empenyia, i una mica desorientada, es va asseure en una roca i va començar a pensar, dubtar i analitzar-ho tot. Aquells esdeveniments la van trasbalsar molt, i cada cop tenia més por i es notava més perduda.

Després de molt pensar va arribar a la conclusió que tant l’ànima com el cos, s’estaven equivocant. I d’un bot, es va plantar enmig del camí que ells havien agafat, se’ls va posar al davant, i no els volia deixar avançar.

En aquell moment, l’ànima i el cos, ja es movien amb molta força, era difícil fer-los parar. Però la ment els barrava el pas, donant-los mil motius perquè tornéssin al camí que havien deixat. I vinga parlar i vinga analitzar, per fer-los entrar en raó i convènce’ls que tornéssin allà on eren abans.

L’impuls amb què es movia l’ànima era tan fort com un vent huracanat, la força amb què ho feia el cos era tan poderosa com un mar enfurismat. I la fermesa amb què la ment els barrava el pas era més gran que un enorme penya-segat.

I així, xocant un i un altre cop el vent i l’aigua del mar contra aquella roca, va ser com el cos va començar a posar-se malalt. L’ànima, que podia notar amb més força les vibracions que l’atreien a l’altra banda del penya-segat no es podia aturar. I la muntanya, s’estava desgastant.