tag:blogger.com,1999:blog-86281127563525623542024-02-19T03:10:32.904+01:00roba d'estiurobadestiuhttp://www.blogger.com/profile/11978991566309937449noreply@blogger.comBlogger59125tag:blogger.com,1999:blog-8628112756352562354.post-56028432473892109172013-09-20T11:33:00.001+02:002013-09-20T11:33:52.880+02:00"La societat Juliette" "La societat Juliette", de Sasha Grey.<br />
Vaig triar aquest llibre pensant que seria una mena d'"Eyes wide shut", però més eròtic.<br />
De fet, la pel.lícula no em va impatcar especialment, ni tant sols em va agradar gaire. El llibre m'ha sorprés.<br />
Tots sabem que hi ha realitats que no ténen res que veure amb el nostre dia a dia, i ens impacten més o menys segons com ens arriba la informació, i si aquesta, és habitual en els mitjans. Estem acostumats a conèixer guerres tot dinant, i se't remou l'estómac o no, ja depen de quants dies fa que veus imatges i de quin tipus d'imatges són. Quan ho llegeixes als diaris, probablement l'impacte és menor pq la imatge desperta moltes emocions. I llegir un llibre sobre la guerra, per a mi, potser seria el més impactant. Pq durant la lectura vas entrant i entrant, vas imaginant, ho vas vivint, inclús en aquell moment et sents un dels personatges. És potser una de les maneres d'entrar més profúndament i durant més estona en una realitat que no és la teva.<br />
Això em va passar amb aquest llibre. Vaig descobrir un món que gira al voltant del sexe, del sexe portat al límit o més enllà. O del sexe sense límits. Del sexe, la violència i el poder.<br />
Em va obrir els ulls a una realitat que podria imaginar que existeix, que potser sabia que existeix, però va ser com ser-ne més conscient, com descobrir. Em va despertar emocions molt diverses, i a més de ser excitant, tb va ser un llibre impactant, i que em va fer pensar molt. En moltes coses.<br />
Sobre mi mateixa, la meva sorpresa, les meves reaccions. Sobre les persones, la societat, sobre altres móns, sobre el món...<br />
robadestiuhttp://www.blogger.com/profile/11978991566309937449noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-8628112756352562354.post-49020933465198383562013-07-30T00:14:00.002+02:002013-07-30T00:14:35.934+02:00confesso...<br />
... confesso que jo sóc fàcil de convèncer pel que fa a les campanyes publicitàries. Potser perquè ja de petita m'encantava mirar anuncis, i ja em deixava portar per les emocions més que no pas per un esperit crític i objectiu. I així, és fàcil deixar-se influenciar.<br />
<br />
També he de reconèixer que penso que la "massa", la "majoria", el "públic", com n'hi volguem dir, tampoc som tan tontos com de vegades ens pinten. Sempre i quan les emocions que intenten provocar no ens duguin cap als extrems, o cap a una mena de "descontrol", sovint jo confio en els criteris de la majoria. Si més no, d'entrada.<br />
<br />
Per exemple, quan una pel.lícula ha guantyat molts òscars, jo crec que és molt possible que m'agradi, i la intento anar a veure. O un altre exemple, quan no sé quin llibre llegir, volto per la botiga i em fixo en els que tenen aquell paper al voltant que diu que ja van per la 16a edició i que han estat traduïts a 11 idiomes. Això, els fa atractius i els dóna punts per ser els escollits. Encara que no em sonin de res.<br />
<br />
L'últim cop que vaig estar mirant llibres amb la intenció de comprar-ne un, ja havia triat. Duia a la mà "Les torres del cel", que tracta dels monjos de Montserrat que van crear el monestir. Però llavors vaig passar per davant d'un dels prestatges principals. I allí hi havia un llibre que cridava l'atenció, perquè ocupava mínim 5 columnes i 4 fileres. Era impossible no veure'l. Vint exemplars exposats de cara a tu. Una de les estratègies que fan servir a les llibreries pq un llibre et digui "agafa'm, encara que només sigui per donar un cop d'ull".<br />
<br />
Ja dic que, en aquest aspecte, sóc fàcil, i pico. El vaig agafar. "La Societat Juliette". No em sonava de res. Una enganxina daurada a la portada hi deia "oblida les inhibicions. D'ara endavant el plaer és la única regla". Vaig llegir què hi posava a la part del darrera. I vaig tenir claríssim que m'atreia molt més que "Les Torres del Cel".<br />
<br />
"La Societat Juliette", el llibre que ara llegeixo. L'altre el vaig tornar al prestatge.<br />
<br />
robadestiuhttp://www.blogger.com/profile/11978991566309937449noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-8628112756352562354.post-80461950906711056172013-07-18T14:23:00.002+02:002013-07-18T14:23:32.863+02:00<br />
què llest és youtube!<br />
<br />
és fantàstic voler escoltar una cançó, fer dos o tres intents posant noms, pq no tens ni idea de com es titula, i acabes posant una o dos paraules (o algo que sona com una paraula) que vagament recordes. I youtube sap de què li estas parlant!!!!<br />
<br />
a la tercera he posat "cower and clever"... i m'ha entes!!! Millor dit, m'ha sabut interpretar. Encara millor!<br />
<br />
ole!!<br />
<br />
"CRIMSON AND CLOVER"<br />
<br />
<br />
<br />
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="//www.youtube.com/embed/GpGEeneO-t0" width="420"></iframe>robadestiuhttp://www.blogger.com/profile/11978991566309937449noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-8628112756352562354.post-75052608446787999892013-07-18T13:12:00.001+02:002013-07-18T13:12:25.943+02:00Excel.lent???Per tenir informació sobre el per què de la brutícia a l'aigua de les platges del maresme, el primer que vaig fer va ser anar a l'ajuntament del meu poble. Allí em van dir que estàn rebent moltes queixes en aquest sentit, però que ells reben en els informes de l'<a href="http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/AppJava/notapremsavw/detall.do?id=201148&idioma=0">Agència Catalana de l'Aigua</a>, que es poden consultar <a href="http://acanet.gencat.cat/scripts/platges/menu.asp?idioma=ca">aquí,</a> que l'estat de l'aigua és excel.lent. (((???¿¿¿¿)).<br />
<br />
També em van dir que sobre aquest tema, hi ha <a href="http://www.eltotdigital.com/2013/07/11/investiguen-la-procedencia-de-solids-a-la-platja-de-badalona/">aquest article</a>, on l'alcalde de Badalona considera que l'orígen del problema podria ser la depuradora de Mataró. Però que des de Mataró afirmen que la depuradora funciona sense incidències. <br />
<br />
En definitiva. L'aigua està bruta. Els polítics s'acusen els uns als altres. I l'Agència Catalana de l'Aigua, que és l'encarregada d'analitzar la qualitat de l'aigua, li posa un excel.lent.<br />
<br />
Un excel.lent a una aigua, amb bosses, compreses, ampolles, brutícia marró, o escuma groga.<br />
<br />
Ara les preguntes van cap a l'ACA. Seguim investigant.robadestiuhttp://www.blogger.com/profile/11978991566309937449noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-8628112756352562354.post-23830747300911504802013-07-08T00:13:00.000+02:002013-07-08T00:13:02.767+02:00aigua brutaFa anys que vaig a una platja del maresme durant l'estiu. I fa anys que l'aigua del mar acostuma a estar molt bruta. Tot i la bandera verda. A les casetes de la creu roja hi ha una taulers on t'informen de l'estat de l'aigua, i per exemple hi posa la temperatura, i altres dades que per a mi no tenen cap interès, quan la informació més evident sobre l'aigua, hauria de ser: BRUTA. Però això no ho diu enlloc.<br />
<br />
Sempre he passat aquells dos primers metres d'espuma groga o brossa, nedant ràpid, pq normalment la porqueria s'acumula a la vora del mar. <br />
<br />
I així van passant els anys. Però aquest estiu no en tinc prou amb passar la merda corrents. Vull saber què és aquesta espuma, i fins a quin punt la brutícia de l'aigua la contamina i pot ser dolent per a una persona.<br />
<br />
Començaré per l'ajuntament. I si no en trec l'aigua clara (mai millor dit) intentaré esbrinar com es pot fer un anàlisi de l'aigua, o com puc trobar la informació que busco.robadestiuhttp://www.blogger.com/profile/11978991566309937449noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-8628112756352562354.post-63817983253530205172010-06-28T21:57:00.007+02:002010-06-28T22:29:59.073+02:00et vaig dir<span style="color:#000066;">Fa uns dies et vaig dir que tenia la sensació que, de vegades, escriure al bloc era com fer una fotografia, però que en comptes d'atrapar imatges, atrapava moments. I que, segur, que si encara escrivís al bloc, parlaria d'aquest moment. Intentaria atrapar el vent suau que mou l'herba i fa sonar les barques. Les onades. L'olor de roba estesa. Els colors de les cases d'un poble de colors. I la teva esquena recolzada a la meva.<br /><br />I dos dies més tard, em vaig emocionar i vaig voler atrapar un altre moment. I et vaig dir que en faria un post. Parlant de la lluna plena, del mar, del concert en directe. I la barreja de tot això amb un viatge.<br /><br />T' e </span><br /><span style="color:#000066;"></span><br /><span style="color:#000066;">Sun is shining, en aquella nit de lluna plena<br /></span><br /><br /><br /><embed src="http://www.youtube.com/v/adf8mG1CUqk&hl=" fs="1&" width="480" height="385" type="application/x-shockwave-flash" allowfullscreen="true" allowscriptaccess="always"></embed>robadestiuhttp://www.blogger.com/profile/11978991566309937449noreply@blogger.com31tag:blogger.com,1999:blog-8628112756352562354.post-60064598883815022272009-07-06T21:07:00.007+02:002009-07-06T22:27:30.978+02:00Canvis, vent i moviment<span style="color:#000066;">En un llibre que parla sobre l'<strong>Ayurveda </strong>(l'antiga medecina tradicional de la Índia), llegeixo que segons la forma de fer les coses, la forma de ser, la constitució, etc., <strong>hi ha tres tipus de persones: els vata, els pita i els kafa</strong>. Malgrat tots tenim una mica de cada, una de les tres tipologies predomina en cada un de nosaltres, i ens caracteritza. </span><br /><br /><span style="color:#000066;">De seguida <strong>m'identifico amb Vata</strong>, en general, però també com a blocaire. I de fet, sense conèixer les persones que hi ha darrera els blocs que llegeixo, puc intuir que alguns, pels seus blocs, també són vata, o si més no, "blocaires Vata". </span><br /><br /><span style="color:#000066;">Vata representa el <strong>moviment</strong>. L'aire, l'èter. I els vata acostumen a ser persones lleugeres, primes. Mogudes, ens costa estar quiets. Algo <strong>etèries, disperses i subtils</strong>. Som <strong>ràpids</strong>, en general. Utilitzant un cotxe com a metàfora, vata seria la bateria, <strong>la xispa, allò que posa les coses en marxa i les fa moure. Som imaginatius, creatius</strong>. Ens agrada començar les coses, però de seguida trobem una altra cosa que ens desperta interès i ens costa mantenir-nos molt de temps amb el mateix. Tenim <strong>tendència a canviar</strong>.</span><br /><br /><span style="color:#000066;">Tot i que a mi m'agrada mantenir les persones que estimo i que m'agraden, al llarg del temps, potser per això tot i els canvis també m'agrada seguir els mateixos blocs i blocaires al llarg del temps. Pel que fa als meus blocs, m'agrada moure'm, anar amunt i avall, fer canvis, crear, obrir, canviar, tancar, tornar. I de vegades intento fer un esforç i no canviar tant aquí al bloc, però... sóc vata... </span><br /><br /><span style="color:#000066;">Ja fa temps que torno a sentir l'impuls del vent, que sempre porta canvis i moviments, no sé on em portarà això, però en qualsevol cas, i amb el vostre permís, vagi on vagi, si és que m'acabo movent, us vindré a buscar. </span><br /><span style="color:#000066;"></span><br /><span style="color:#000066;">Una abraçada!</span><br /><br /><br /><br /><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5355443469700428370" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 143px; CURSOR: hand; HEIGHT: 107px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiYhTz1U00YxDh0dhuTsM2XnP-BSkWl942Sw7gk8tm-6XVkP_V6txRu4hVNo42rMgfGteMp9UVdGN6fy6q8jcjUj8zFXI6sUzcrh0s8v3fYNWYaR-cB4uHoPCqxr0CTHLbEhyphenhyphenitVUBI9s9w/s400/papallona.jpg" border="0" /><br /><br /><br /><object width="353" height="132"><embed src="http://www.goear.com/files/external.swf?file=92fc71d" type="application/x-shockwave-flash" wmode="transparent" quality="high" width="353" height="132"></embed></object>robadestiuhttp://www.blogger.com/profile/11978991566309937449noreply@blogger.com29tag:blogger.com,1999:blog-8628112756352562354.post-40132248659814312472009-06-18T01:16:00.003+02:002009-06-18T01:38:20.058+02:00moments de tot<div></div><div><span style="color:#000066;">és curiós com en un bloc, de vegades parles de les coses més profundes que et surten del cor, gairebé com si el cor escrivís sol, i inclús expresses allò que sovint no dius a gairebé ningú, perquè són sentiments que creus molt íntims. I altres vegades, la cosa menys important que t'ha passat aquell dia, allò que tampoc expliques a ningú, perquè és com una "parida" (i ja sé que això de parida és molt relatiu), doncs allò mateix tb tens ganes d'explicar-ho al bloc.</span></div><div><span style="color:#000066;"></span></div><br /><div><span style="color:#000066;">el món dels blocs és un lloc on qualsevol cosa, de la més gran a la més petita es pot convertir en algo interessant i les coses petites es fan grans, i de vegades les grans si són dolentes, es poden fer una mica més petites, i si són bones, encara creixen més, només pel fet de compartir-les.</span></div><div><span style="color:#000066;"></span></div><br /><div><span style="color:#000066;">avui he escrit un post i l'he esborrat, coses que tb tenen els blocs. Però és que de sobte he pensat, "quina parida", i ja sé que no calia esborrar, però mira, va com va. Últimament m'agrada voltar pels blocs, per llegir, de vegades en silenci, de vegades no, i escric menys, però això també va a èpoques. En qualsevol cas, m'agrada tenir un raconet, un petit món, on sé que puc anar escrivint, i esborrant si ho necessito fer, i compartint, al meu ritme, tranquil.lament. </span></div><br /><div></div><br /><div></div><br /><div></div><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5348444266934798770" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 110px; CURSOR: hand; HEIGHT: 73px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjF4AkYB6mwb0zAOxQ2dN1OlB-ix1Xs5u-3xiQGvXREs_PjQjnLNSSmVSYp0DS1-WalXF2XEr4aem1H1Dz6BtTuN28x6xUK_W7-TXyMl28Ec9HX0IVu_wvg3I0hFvWee21lfZ9WCryWzmwq/s400/canica.jpg" border="0" /><br /><div></div>robadestiuhttp://www.blogger.com/profile/11978991566309937449noreply@blogger.com22tag:blogger.com,1999:blog-8628112756352562354.post-35597472356879328662009-06-03T21:24:00.002+02:002009-06-03T22:17:18.102+02:00moments<span style="color:#000066;">Envoltada d'una boira que no em deixava veure molt més enllà. Sota una intensa pluja que a estones queia en forma de petites boles de gel que em picaven fort per tot el cos. Un parell o tres de llamps, inquietants. Xopa de cap a peus, mirant el terra procurant no relliscar. En algun moment vaig alçar la vista i una mirada tranquil.la em va fer sentir segura.<br /><br />Un somriure compartit sota la pluja, i per damunt de tot, feliç. </span><br /><span style="color:#000066;"></span><br /><span style="color:#000066;"></span>robadestiuhttp://www.blogger.com/profile/11978991566309937449noreply@blogger.com17tag:blogger.com,1999:blog-8628112756352562354.post-63821006707816323732009-05-23T14:18:00.005+02:002009-05-23T14:53:26.953+02:00secrets en 45 r.p.mquan era petita, algún cop, escrivia el nom del nen que m'agradava, en un paperet, i l'amagava en un dels enormes i vells llibres que tenia el meu pare al despatx. Secrets amagats entre llibres. Avui, he trobat un parell d'aquests llibres, i he passat les pàgines per veure si encara hi havia algun paperet.<br /><br />també he trobat la funda del primer disc que tinc consciència d'haver escoltat a la vida, quan encara no devia ni saber escriure, "Twist and Shout", dels Beatles, un vinil de 45 r.p.m, de l'any 63. I una de les quatre cançons del disc, també amaga, o desvetlla, un secret. Però el secret, en tot cas, segueix sent el nom.<br /><br /><br /><object width="425" height="344"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/L8Vx6E26lFM&hl=es&fs=1"></param><param name="allowFullScreen" value="true"></param><param name="allowscriptaccess" value="always"></param><embed src="http://www.youtube.com/v/L8Vx6E26lFM&hl=es&fs=1" type="application/x-shockwave-flash" allowscriptaccess="always" allowfullscreen="true" width="425" height="344"></embed></object>robadestiuhttp://www.blogger.com/profile/11978991566309937449noreply@blogger.com26tag:blogger.com,1999:blog-8628112756352562354.post-46347040591428418772009-05-16T16:11:00.005+02:002009-05-16T17:46:11.035+02:00més enllà de les aparencesen llegir l'anterior post, una persona em va explicar la seva experiència en conèixer un grup de persones que no podien sentir. Eren sordes. Però parlar sí que podien, el que passa és que no és fàcil parlar quan no pots sentir. Per això no parlaven, però no eren mudes. Feien servir el llenguatge dels sords. Sovint l'anomenem el llenguatge dels sord-muts, i amb això afegim una discapacitat (la mudesa) a persones que no la tenen.<br /><br />quan jo vaig veure el vídeo de la Koko, em va cridar l'atenció que es guardés les seves emocions i les exterioritzés quan va quedar-se sola. Abans i després de poder expressar i viure la seva tristesa en solitari, la va comunicar amb paraules, amb el llenguatge que havia aprés. Potser si no hagués aprés el llenguatge dels símbols i si ningú l'hagués filmat quan es va quedar sola, ara podriem pensar que la Koko no tenia emocions. Això també pot passar amb persones més introvertides.<br /><br />no sempre és fàcil comunicar, o expressar, no sempre és fàcil parlar, de vegades no surten les paraules, segons com no expressem el que sentim davant els altres. Però cal tenir present que hi ha moltes coses que hi són, que existeixen, encara que ens costi expressar. Com en aquests casos, la veu, els sons, o les emocions. Jutjar només pel que veiem, ens pot fer caure en errors, i segurament basar el nostre coneixement en la famosa frase "jo només crec el que veig", ens pot fer equivocar molt. De vegades cal saber "veure" més enllà del que "veiem", si volem, realment, conèixer.robadestiuhttp://www.blogger.com/profile/11978991566309937449noreply@blogger.com18tag:blogger.com,1999:blog-8628112756352562354.post-12185206799806668892009-05-10T14:46:00.007+02:002009-05-10T22:08:02.104+02:00Koko<span style="color:#003333;">La Koko té un parell d'anys més que jo. </span><br /><span style="color:#003333;"></span><br /><span style="color:#003333;">Segurament les seves cordes vocals no li permeten parlar, com ho fem la majoria de les persones. Van provar d'ensenyar-li el llenguatge dels sord-muts, i el va aprendre. Això va obrir una porta a la comunicació i va permetre als qui l'envoltaven conèixer millor el seu interior.<br /><br />De petita li agradava molt que li expliquéssin el conte dels "Tres gatets". Tant li agradava, que un dia va dir que li agradaria tenir un gatet de veritat. I li van regalar. De nom, li va posar "Boleta", i l'estimava molt. Es passaven llargues estones jugant.<br /><br />Però un dia, accidentalment un cotxe va atropellar a Boleta. I quan li van explicar que ja no tornaria a veure més al seu gatet, Koko va dir algo, però es va quedar aparentment tranquil.la, com si no hagués passat res.</span><br /><span style="color:#003333;"><br />La van deixar sola, i aquell vespre es podien sentir des de fora els seus crits de tristesa.<br /><br />A l'endemà, quan la van anar a veure, amb el seu llenguatge de símbols, va dir: "dolor". </span><br /><p><span style="color:#003333;"><br /></span><span style="color:#003333;"></span><span style="color:#003333;"></span><br /><embed src="http://www.youtube.com/v/NdACUfI6nA0&hl=" width="425" height="344" type="application/x-shockwave-flash" allowscriptaccess="always" allowfullscreen="true" fs="1"></embed></p>robadestiuhttp://www.blogger.com/profile/11978991566309937449noreply@blogger.com11tag:blogger.com,1999:blog-8628112756352562354.post-81126537291111594552009-05-08T22:12:00.004+02:002009-05-08T23:26:13.515+02:00una tarda bonica, des de dalt de tot<div><span style="color:#000066;">Hi havia una vegada, una escarabat femella que vivia a la muntanya.</span></div><div><span style="color:#000066;"></span></div><br /><div><span style="color:#000066;">Aquell dia va esperar fins la tarda per començar a pujar, perquè era el dia que hi anaven les persones. Però a l'hora que era no esperava creuar-se'n cap.</span></div><div><span style="color:#000066;"></span></div><br /><div><span style="color:#000066;">Mentre pujava tranquil.lament, es va parar un moment per deixar passar una marieta. A mig camí, es va aturar al costat de les vaques que pasturaven. I l'ombra d'un ocell li va enfosquir el camí un instant. </span></div><div><span style="color:#000066;"></span></div><br /><div><span style="color:#000066;">No es volia entretenir perquè sabia que ell ja l'esperava. Només uns segons es va quedar paralitzada perquè dos joves persones li van passar pel damunt. En aquells moments intentava passar desapercebuda, perquè és sabut per tots els escarabats, que les persones s'apropen il.lusionades a les vaques, agafen carinyosament les marietes i miren embadalides els ocells. Però quan passen pel costat dels escarabats, si no els veuen, potser els trepitgen, però si els veuen, potser també els trepitgen. I aquell fet, per a ells incomprensible, els tenia espantats.</span></div><div><span style="color:#000066;"></span></div><br /><div><span style="color:#000066;">Quan els joves pan passar de llarg, ella va seguir. I quan ja era pràcticament dalt de tot, el va poder sentir. Va arribar fins on era ell, i van seure agafats sense dir-se gairebé res. A no més d'un parell de metres, hi havia un senyor que també havia pujat a última hora. Malgrat tenir-lo tan a prop segurament ell ni els veia, estava embadalit respirant el paissatge. I a ells, tampoc els feia nosa, però igualment van preferir anar uns metres més enllà, cap a l'oest.</span></div><div><span style="color:#000066;"></span></div><br /><div><span style="color:#000066;">I de cara al sol que s'anava ponent, es van quedar allí junts, fent-se alguna carícia, compartint algun somriure, fins que van decidir marxar abans no es fés fosc.</span></div><br /><div><span style="color:#000066;"></span></div><br /><div><span style="color:#000066;"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5333566594649539666" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 150px; CURSOR: hand; HEIGHT: 100px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiQmFt14kP3xpG9TE7NFCDXRnn3vN8Eh1UR8MIbvpeB8Q6t6MeiXr4qsewmvdhrwyAXC0XWiUqeX7sYqWyE9AB2l4-wfYwstYjIKWNi31TOd14UzLrdcByNjEBkdc20rFIKbPTp9VVNzJ0m/s400/matagalls.jpg" border="0" /></span></div>robadestiuhttp://www.blogger.com/profile/11978991566309937449noreply@blogger.com13tag:blogger.com,1999:blog-8628112756352562354.post-4889041253305987002009-05-07T16:36:00.002+02:002009-05-07T16:43:33.952+02:00escampar la boiraúltimament m'he tornat a aficionar a mirar els canals de música, i l'altre dia vaig veure un vídeo dels Pixies, que em va fer pensar en els Breeders, i que deu fer un any que els vaig veure al Summercase. Ja falta menys per l'estiu. I per escampar i fer baixar la boira, que avui ja no és dintre meu, doncs música. I un vídeo on una bola gira i gira, i dóna voltes i voltes, però jo no n'hi donaré més.<br /><br />apa me'n vaig a treballar una estona<br /><br /><br /><object width="425" height="344"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/7AsId-qVIb4&hl=es&fs=1"></param><param name="allowFullScreen" value="true"></param><param name="allowscriptaccess" value="always"></param><embed src="http://www.youtube.com/v/7AsId-qVIb4&hl=es&fs=1" type="application/x-shockwave-flash" allowscriptaccess="always" allowfullscreen="true" width="425" height="344"></embed></object><br /><br /><br /><object width="425" height="344"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/Hvi4iA3PnKE&hl=es&fs=1"></param><param name="allowFullScreen" value="true"></param><param name="allowscriptaccess" value="always"></param><embed src="http://www.youtube.com/v/Hvi4iA3PnKE&hl=es&fs=1" type="application/x-shockwave-flash" allowscriptaccess="always" allowfullscreen="true" width="425" height="344"></embed></object>robadestiuhttp://www.blogger.com/profile/11978991566309937449noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-8628112756352562354.post-78974520766179700972009-05-06T13:55:00.003+02:002009-05-06T14:01:58.809+02:00boira<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEinFluDUAUmUIdXGdnY39YfVKcWzuoxDZzlyARVqTh_oGS9_JH1DOPTRL-u5SUpuFK98Ibm0ojRYwP-aL8FjeKf2sNKkJSGd9Zc6-onObfyrS3etp-BKCtQAyXAzzaZwepYZSYtdUpiIhtD/s1600-h/boira3.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5332679596938399618" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 150px; CURSOR: hand; HEIGHT: 113px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEinFluDUAUmUIdXGdnY39YfVKcWzuoxDZzlyARVqTh_oGS9_JH1DOPTRL-u5SUpuFK98Ibm0ojRYwP-aL8FjeKf2sNKkJSGd9Zc6-onObfyrS3etp-BKCtQAyXAzzaZwepYZSYtdUpiIhtD/s400/boira3.jpg" border="0" /></a><br /><br /><div><div align="center">no sempre veig les coses clares</div><br /><div align="center">pràcticament mai la boira n'és la responsable</div><br /><div align="center">no tinc clar què és exactament allò que emboira la meva visió interior</div><br /><br /><div align="center"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5332679515760708786" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 124px; CURSOR: hand; HEIGHT: 93px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhVJ7WA4-IUiQ4x0YH4Xys5qX43Dfna0zvUKh7qcP64BVe3pLjAqB3mSXT81buYkRbiyO_7SNVBOPp1aTeMUqwzvlJkPi0F8oNEGSzt_rEDxOepzrb4K1yAUW6sD32ymgyE4pgI1gPgZhPU/s400/boira1.jpg" border="0" /></div></div>robadestiuhttp://www.blogger.com/profile/11978991566309937449noreply@blogger.com7tag:blogger.com,1999:blog-8628112756352562354.post-89616735205822115022009-05-05T20:05:00.004+02:002009-05-05T22:41:06.579+02:00APPLE TREE<span style="color:#330033;"><em>"De tots els arbres podràs menjar; però de l'arbre del Coneixement del Bé i del Mal no menjaràs, perquè el dia que d'ell mengis, certament, moriràs" (Génesi 2:17)<br /></em><br />Aquesta va ser la prohibició que Déu va fer a les persones, i tot i així, se la van saltar. I si tot plegat és una gran metàfora de com les persones preferim gaudir d'autonomia moral i decidir per nosaltres mateixes què és el que considerem el "bé i el mal". De com les persones preferim adquirir Coneixements, per molt mal que ens facin, perquè sempre és millor que viure "feliçment enganyats". O senzillament simbolitza l'instint de llibertat de l'ésser humà.<br /><br />Doncs no veig on està el problema. Segurament és una gran metàfora del moment en què les persones vam ampliar la nostra consciència amb el coneixement de la pròpia mort. Amb tot el que això comporta.<br /><br />El que ara em té intrigada, és, per què, si això no ho diu la Bíblia, la tradició popular diu que la fruita prohibida era una poma. Una poma??? No dic que les pomes no siguin bones... però temptadores... Realment la poma potser sí que simbolitza l'instint curiós i lliure de les persones que volem tastar la fruita més avorrida del món, senzillament perquè potser només la prohibició, ja la fa temptadora. Potser una fruita tan senzilla i natural només simbolitza algo tan senzill i natural com les ganes de saber i conèixer.<br /></span><br /><span style="color:#330033;"></span><br /><span style="color:#330033;">Uix... que jo també m'estic liant... Vaig a posar música...<br /><br /></span><br /><br /><embed src="http://www.youtube.com/v/EpkqcLzpj_0&hl=" width="425" height="344" type="application/x-shockwave-flash" fs="1" allowfullscreen="true" allowscriptaccess="always"></embed><br /><br />Apple Tree "Cycle"robadestiuhttp://www.blogger.com/profile/11978991566309937449noreply@blogger.com14tag:blogger.com,1999:blog-8628112756352562354.post-15818954418924090682009-05-04T14:41:00.005+02:002009-05-04T14:50:04.559+02:00<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgOfqkWl21038z1iL17HN-nthOUlgiONn5Dkem2eawjLyhia6L1LMxqSmik8Tu9Jo7nadMVmspPrfRdb-X6C6R8Tdm_-fXpiZZ2Kb7nFpA8DMQMOqgF4dFepr662accEvq7KvQnTL6K1L3F/s1600-h/gota3.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5331949668746059506" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 94px; CURSOR: hand; HEIGHT: 130px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgOfqkWl21038z1iL17HN-nthOUlgiONn5Dkem2eawjLyhia6L1LMxqSmik8Tu9Jo7nadMVmspPrfRdb-X6C6R8Tdm_-fXpiZZ2Kb7nFpA8DMQMOqgF4dFepr662accEvq7KvQnTL6K1L3F/s400/gota3.jpg" border="0" /></a><br /><br /><div><div><div><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhtnqpwWlbjwBMCpnrzniFROv3yek_V6rbBe3DqNcfFL5-epEtrXT2NWry5g-HvV59xyI2CI9XWjakwHadZdMUU_GZnAxV9JJWdYVDVVNYriPFpLV2X78G03IsTL2dnoXjbOnlli2hf8Jph/s1600-h/gotes.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5331948231586472626" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 143px; CURSOR: hand; HEIGHT: 113px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhtnqpwWlbjwBMCpnrzniFROv3yek_V6rbBe3DqNcfFL5-epEtrXT2NWry5g-HvV59xyI2CI9XWjakwHadZdMUU_GZnAxV9JJWdYVDVVNYriPFpLV2X78G03IsTL2dnoXjbOnlli2hf8Jph/s400/gotes.jpg" border="0" /></a> </div><div><br /><br /><embed src="http://www.youtube.com/v/HvGDBGph8fU&hl=" width="425" height="344" type="application/x-shockwave-flash" fs="1" allowfullscreen="true" allowscriptaccess="always"></embed></div><div></div><div></div><div></div><div></div><div></div><div></div><div></div><div align="center">.</div><div align="center">.</div><div> </div><div><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5331948292770879922" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 113px; CURSOR: hand; HEIGHT: 116px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEggm3XqDMsTS5dR1cw3QWNYjyn5Z6mL67WtAWkB16WUuRRENLDv64j7Fuf7r_7J9Iq-OBS7Est_4-9kzjmQ7qSfErQKvSHNMjE9qT5xjysoOP_AYhH9sogh6OqpiCma9UQmYgDv5-alGYOL/s400/gota7.jpg" border="0" /></div></div></div>robadestiuhttp://www.blogger.com/profile/11978991566309937449noreply@blogger.com12tag:blogger.com,1999:blog-8628112756352562354.post-31019539420008719952009-04-27T22:35:00.003+02:002009-04-27T23:00:23.700+02:00diferents maneres de descobrir música<span style="color:#003333;">Diuen que com la gent es baixa la música per internet, els músics no venen tants cd's i han de sortir a fer concerts per guanyar-se millor la vida. Potser per això també hi ha cada cop més festivals de música. Descobrir un grup en un festival, escoltant música en directe, és genial.<br /><br />També diuen que com la gent mira els videoclips que hi ha penjats a internet, els canals de TV de música cada cop posen menys videoclips i fan més programes que res tenen que veure amb la música.<br /><br />Hi ha qui descobreix nous músics o grups, escoltant la ràdio. Hi ha qui compra revistes de música. Qui va a festivals. O potser els descobreixes perquè algú et regala el cd d'algú que no coneixies. A mi, em va a èpoques, però de tant en tant m'enganxo als canals de música, i allí faig descobriments.<br /><br />M'agrada mirar videoclips. Sovint m'hi quedo enganxada llargues estones. Però realment, hi ha canals de música que en segons quins horaris, de música en posen ben poca. Per exemple, la MTV. Ara mirava la MTV2 i m'he cansat de veure més publicitat i programes on parla un paio en anglès que no sé què diu, que no pas videoclips.<br /><br />I quan he vist un vídeoclip d'una cançó que vaig descobrir mirant la tele fa anys, he decidit venir a buscar-lo al youtube i seguir mirant vídeos que m'agraden (i sense interrupcions, en tot cas les que jo decideixo fer) per internet. Suposo que tot plegat és un peix que es mossega la cúa... o no...<br /></span><br /><br /><embed src="http://www.youtube.com/v/vdkmhquF60o&hl=" width="425" height="344" type="application/x-shockwave-flash" fs="1" allowfullscreen="true" allowscriptaccess="always"></embed><br /><br />Bloc Party "Banquet"robadestiuhttp://www.blogger.com/profile/11978991566309937449noreply@blogger.com16tag:blogger.com,1999:blog-8628112756352562354.post-9366410906932295552009-04-25T12:08:00.004+02:002009-04-25T12:18:52.264+02:00<div align="center"><span style="color:#000066;">De vegades, coneixes persones que et semblen afortunades.</span></div><div align="center"><span style="color:#000066;"><br /></span></div><div align="center"><span style="color:#000066;">Segons com, si t'hi fixes, són persones que no fan dels "problemes", un problema.</span><br /><br /><br /><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5328570656266143186" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 126px; CURSOR: hand; HEIGHT: 107px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg4O8ieNr1p9Ef3X4mh_sKh4wHQc96kgSl6-epE7O5DANs2bjVDKWnrmzc3aUgSKiLg-DxxVyXa8UBuNAD3UPOzN8gKa-3lG_NSGnJ2p4-i13o6GHP7uBGtytfxXLdHRGktzjZvOyCIRmNb/s400/problema.jpg" border="0" /> </div>robadestiuhttp://www.blogger.com/profile/11978991566309937449noreply@blogger.com11tag:blogger.com,1999:blog-8628112756352562354.post-69357285726959928562009-04-22T17:21:00.007+02:002009-04-22T17:44:14.433+02:00la carta que em va portar el vent...<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhP9TNNhyphenhyphenQsn7XNUzTNST68aglGRoSsH4AWlMfrkAxwQX7mFFDnESmotmK7oMTLnSJRyM5bkuRUYYVns1YoHv6jngx2E9TuzxpzoMYDdaicojWUnsBdhFg4Qd7O-VRFvb6JxjLufJcj8Ikn/s1600-h/posta+de+sol.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5327540603728653314" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 124px; CURSOR: hand; HEIGHT: 93px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhP9TNNhyphenhyphenQsn7XNUzTNST68aglGRoSsH4AWlMfrkAxwQX7mFFDnESmotmK7oMTLnSJRyM5bkuRUYYVns1YoHv6jngx2E9TuzxpzoMYDdaicojWUnsBdhFg4Qd7O-VRFvb6JxjLufJcj8Ikn/s320/posta+de+sol.jpg" border="0" /></a> <div><span style="color:#330033;"></span></div><div><span style="color:#330033;">Ahir al vespre, quan es començava a pondre el sol, el cel es va tenyir de lila. Vaig sortir fora per veure'l millor, mentre passejava pel camp de lavanda que hi ha al davant de casa.</span></div><br /><div><span style="color:#330033;">Mica en mica, l'olor de lavanda es va anar fent més intens. Això volia dir que l'aire bufava amb més força i el moviment de les flors n'escampava el seu aroma.</span></div><br /><div><span style="color:#330033;">I de sobte, una ventada em va portar un sobre fins les meves mans...</span></div><br /><div><span style="color:#330033;">... el cel lila, el perfum de lavanda, i el vent... una carta dins un sobre que no porta ni adreça ni remitent, només una petita brúixola que apunta cap a l'est, i que t'arriba dirèctament a les mans, només podia ser de...</span></div><br /><div><span style="color:#330033;">el vaig obrir corrents, i efectívament, era una carta de la bruixoleta dient que venia a estar-se uns dies per aquí. I que s'havia posat en contacte amb l'Elevanda, i que ella també vindria.</span></div><br /><div><span style="color:#330033;">Em va fer il.lusió pensar en el retrobament. Vaig entrar a endreçar les habitacions. A la de la bruixoleta, encara hi ha la bossa plena de llibres que va deixar fa gairebé un any... potser li vindria de gust donar-los un cop d'ull. </span></div><div><span style="color:#330033;"></span></div><div><span style="color:#330033;">I aquest matí, me l'he passat contenta preparant-ho tot perquè en qualsevol moment, arribaran. </span></div><div><span style="color:#330033;">Des d'ahir a la nit, sembla que en aquesta caseta d'estiu, comença a fer més calor...</span></div><br /><br /><div><span style="color:#330033;"></span></div><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5327540804348971746" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 116px; CURSOR: hand; HEIGHT: 112px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiJBabi5gGx2F5mfHog7xupgHSsGqSC2aDIo7D7PlfMd_FYZmrpzVGGMN_hvur_ZbUyiQejGpC288doLId88ME8F5cj8uXCBcaHrTFrZUygeMuMKv4GN2e_S259pZ4G8qOUJtQhcE1qtrGh/s320/lavanda.jpg" border="0" />robadestiuhttp://www.blogger.com/profile/11978991566309937449noreply@blogger.com9tag:blogger.com,1999:blog-8628112756352562354.post-30387434598493350882009-04-06T22:47:00.005+02:002009-04-07T00:04:49.809+02:00...SONS...Avui tenia son... Tanta, que quan anava cap a la feina em semblava estar en un d'aquells somnis en els quals intentes anar depressa però no pots.... Les cames em pesaven... i cada passa que feia, era com la que fan els dits quan cauen damunt les tecles d'un piano que fa molts anys que ningú fa servir, i costa enfonsar-hi les mans amb la lleugeresa que voldries. La son estirava el meu cos endarrera i no em deixava avançar.<br /><br />Però un altre ritme, el de la feina, em donava les forces que necessitava. I mig desperta mig dormida he passat el dia, recordant borrosa una música, una cançó, que comença lenta, tan lenta com jo quan caminava, i de sobte accelera, com feia jo quan treballava. O quan somiava, o recordava...<br /><br /><br /><embed src="http://www.youtube.com/v/iOXEstOp4PI&hl=" width="425" height="344" type="application/x-shockwave-flash" fs="1" allowfullscreen="true" allowscriptaccess="always"></embed><br /><br />La Valse d'Amelierobadestiuhttp://www.blogger.com/profile/11978991566309937449noreply@blogger.com15tag:blogger.com,1999:blog-8628112756352562354.post-20889867190478284582009-03-25T01:10:00.005+01:002009-03-25T01:31:43.362+01:00Un petó al cor de París<span style="color:#663333;"></span><br /><span style="color:#663333;"></span><br /><span style="color:#663333;">Hi ha un petó dins un petit i acollidor museu, envoltat d'un bonic i plàcid jardí, enmig de l'enorme i encantadora París.</span><br /><br /><span style="color:#663333;">I potser és l'encant d'aquell petó, tan bonic i plàcid, que sembla no notar la immensitat de tot allò que l'envolta, potser és la seva passió la que s'escampa pels jardins, el riu, els carrers i tots els racons d'una bonica ciutat, i l'omple de romanticisme.</span><br /><br /><br /><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5316915677030082882" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 272px; CURSOR: hand; HEIGHT: 400px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhN_J6aXGCyUlmtNCcUeUv7afiGnCy7NxN6oGm1G7j0hCaLzVPASei0ubJUqikRvBY1IJUqHX04YzEiG-M3MZyWMkS39XIkvcu-Nqb_KiSUWBD59NE9KD9FGH1-ENASO3gtza0Y0KgoTbCL/s400/el+beso.jpg" border="0" /><br /><div align="center"><span style="color:#663333;">"El petó", Auguste Rodin</span></div>robadestiuhttp://www.blogger.com/profile/11978991566309937449noreply@blogger.com103tag:blogger.com,1999:blog-8628112756352562354.post-23204094916730900802009-03-18T21:18:00.004+01:002009-03-18T22:05:25.671+01:00<span style="color:#000066;">L'altre dia voltant envoltada de llibres per l'FNAC, pensava que fa gairebé un any que no en llegeixo cap. Ara he anat a mirar, al bloc, què llegia just fa un any, i era en </span><a href="http://es.wikipedia.org/wiki/Krishnamurti"><span style="color:#000066;">Krishnamurti</span></a><span style="color:#000066;">, parlant sobre "l'AMOR i la soledat". I ho escric així, pq el títol del llibre també hi posa "AMOR" en unes lletres molt més grosses que les que fa servir per escriure "soledat". Curiosa combinació de conceptes. Ara no sé si surten barrejats en el mateix llibre perquè són antagònics. Perquè sinònims diria que no, o si?. O perquè és difícil entendre'n un sense tenir en compte l'altre. O perquè un porta a l'altre, o ...<br /><br />La qüestió és que voltava per allí, buscant un CD, no pas un llibre. Tot i que de vegades pots notar que els llibres et criden en silenci i plens de paraules alhora.<br /><br />Una estona després, voltava pel Sephora, i caminant entre centenars de colors de maquillatges i perfums, envoltada per tot tipus d'olors, vaig sentir una música que va despertar-me els sentits i em va fer volar la imaginació, i ara que l'he trobat, em transporta a aquell moment de colors perfumats. I així potser, d'una música a unes olors, i entre colors i records, em moc pel temps fins arribar al moment i al llibre que llegia fa just un any.<br /></span><br /><embed src="http://www.youtube.com/v/FL4sdd2_550&hl=" width="425" height="344" type="application/x-shockwave-flash" fs="1" allowfullscreen="true" allowscriptaccess="always"></embed>robadestiuhttp://www.blogger.com/profile/11978991566309937449noreply@blogger.com12tag:blogger.com,1999:blog-8628112756352562354.post-56286281436085891412009-02-14T16:51:00.007+01:002009-02-14T17:04:29.475+01:00l'enyor i l'abraçada<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgg6vSXP_g94KgCSdAeUN8TloXtHWQYafimq0wM-taB9fCz9LWl4jcL1CQi_mU48R0wTAtSIEe9QbBMi7vmICrfL4VPS5rDOQCZIwW6EDt3vxTlqUgXpCtbTwolhCieYF5zBK69PrAv8V4s/s1600-h/sirena.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5302681491912306146" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 130px; CURSOR: hand; HEIGHT: 93px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgg6vSXP_g94KgCSdAeUN8TloXtHWQYafimq0wM-taB9fCz9LWl4jcL1CQi_mU48R0wTAtSIEe9QbBMi7vmICrfL4VPS5rDOQCZIwW6EDt3vxTlqUgXpCtbTwolhCieYF5zBK69PrAv8V4s/s400/sirena.jpg" border="0" /></a><br /><br /><div><span style="color:#000066;">Em vaig donar de baixa de la piscina, però hi ha dies que la trobo a faltar. Hi penso. La imagino. La recordo. I sento la necessitat de nedar, d’anar-hi, ni que sigui un moment.<br /><br />Abans d’entrar dins l’aigua, potser tens fred, però quan et comences a moure, el cos es va escalfant. I si el que senties era massa calor, el contacte amb l'aigua ho refresca tot. És com si l’aigua que t’envolta i la que hi ha dins el teu cos s’equilibréssin fins fondre’s en una temperatura ideal.<br /><br />L’aigua t’envolta, t’abraça, respecta el teu espai . Nedes per la superfície com si tu també li acariciéssis la pell. I t’hi enfonses com si volguéssis nedar dins el seu cos. T’hi barreges. I flotes. I tot pesa menys…<br /><br />La respiració suau i constant et va relaxant. </span><span style="color:#000066;">Mica en mica, el batec del cor es va calmant.</span></div><div><span style="color:#000066;"></span></div><div align="center"><span style="color:#000066;">.</span></div><div align="center"><span style="color:#000066;"></span> </div><div><span style="color:#000066;"></span></div><div><span style="color:#000066;"></span></div><div></div><div><span style="color:#000066;"></span></div><div><span style="color:#000066;"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5302683356632762258" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 136px; CURSOR: hand; HEIGHT: 94px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgG3OgohRqM3VAsXYFFEbvOFPe2WDHiFMBS4AqA_No_iot8BCloffRJxKz4fQ6PCabIlJemVa9U9u9p_4Lf4f5yvNfOk6NmSs_1BZ6-4CMNBl_gjKGgxQWA028pTBCdJAv8WC70o8yg-O8E/s400/aigua.jpg" border="0" /></span></div>robadestiuhttp://www.blogger.com/profile/11978991566309937449noreply@blogger.com13tag:blogger.com,1999:blog-8628112756352562354.post-91633979674782798042009-02-07T18:11:00.001+01:002009-02-07T18:15:57.459+01:00el final que es converteix en començament<span style="color:#003333;">Quan et trobes dalt de tot d’un penya-segat, just al límit, pots arribar a creure que ja no pots avançar.<br /><br />Però passat el desànim inicial, diferents camins s’obren al teu davant. Una opció és no moure’t d’allà i viure la vida com si aquesta s’hagués aturat.<br /><br />També pots mirar avall i intentar saltar. Però això et pot fer molt mal. Viure sempre amb el cap baix, ens pot acabar enfonsant. I si el precipici el veus molt alt, t’acabes marejant i no veus res clar.<br /><br />Si t’asseus a la voreta i deixes anar la imaginació comences a volar, i aquesta és una altra forma d’avançar. Flotant cel enllà tot pesa menys. Però el somni acaba al despertar.<br /><br />Gires el cap, i mires el camí que t’ha portat allà. Podries tornar enrere i moure’t cap al passat.<br /><br />Però sempre, sempre, hi ha més possibilitats. I aquella persona, va començar a caminar per la voreta del penya-segat, fins que una corba la va allunyar, gairebé sense ni adonar-se’n. Només calia seguir caminant.<br /><br />I caminant, caminant, un dia, va arribar fins el lloc que tant havia desitjat. Com ho havia trobat, ningú no ho sap. Potser caldria parlar del destí. O de la força que tenen els somnis quan vols tant que es facin realitat. Potser va ser sort. O potser casualitat. Però la única veritat és que ella volia trobar el lloc que un dia li va marcar el cor, l’ànima i la ment, amb molta intensitat. No volia que aquesta història, acabés abans de començar.<br /><br />I ara, hauria d’explicar com de meravellós li semblava aquell lloc, que era, fins i tot, millor de com l’havia somiat. Però llavors aquesta història seria massa llarga.<br /><br />Així que, aquí s’acaba el relat. Un d’aquells relats que, com molts contes, moltes llegendes, moltes pel.lícules i moltes històries reals, d’algú que persegueix un somni o un tresor, quan arriben al final, perquè aquell algú ha trobat allò que desitjava, el final, en realitat, es converteix en un començament.<br /><br />El moment de viure el somni fet realitat.</span>robadestiuhttp://www.blogger.com/profile/11978991566309937449noreply@blogger.com15