dissabte, 23 de maig del 2009

secrets en 45 r.p.m

quan era petita, algún cop, escrivia el nom del nen que m'agradava, en un paperet, i l'amagava en un dels enormes i vells llibres que tenia el meu pare al despatx. Secrets amagats entre llibres. Avui, he trobat un parell d'aquests llibres, i he passat les pàgines per veure si encara hi havia algun paperet.

també he trobat la funda del primer disc que tinc consciència d'haver escoltat a la vida, quan encara no devia ni saber escriure, "Twist and Shout", dels Beatles, un vinil de 45 r.p.m, de l'any 63. I una de les quatre cançons del disc, també amaga, o desvetlla, un secret. Però el secret, en tot cas, segueix sent el nom.


dissabte, 16 de maig del 2009

més enllà de les aparences

en llegir l'anterior post, una persona em va explicar la seva experiència en conèixer un grup de persones que no podien sentir. Eren sordes. Però parlar sí que podien, el que passa és que no és fàcil parlar quan no pots sentir. Per això no parlaven, però no eren mudes. Feien servir el llenguatge dels sords. Sovint l'anomenem el llenguatge dels sord-muts, i amb això afegim una discapacitat (la mudesa) a persones que no la tenen.

quan jo vaig veure el vídeo de la Koko, em va cridar l'atenció que es guardés les seves emocions i les exterioritzés quan va quedar-se sola. Abans i després de poder expressar i viure la seva tristesa en solitari, la va comunicar amb paraules, amb el llenguatge que havia aprés. Potser si no hagués aprés el llenguatge dels símbols i si ningú l'hagués filmat quan es va quedar sola, ara podriem pensar que la Koko no tenia emocions. Això també pot passar amb persones més introvertides.

no sempre és fàcil comunicar, o expressar, no sempre és fàcil parlar, de vegades no surten les paraules, segons com no expressem el que sentim davant els altres. Però cal tenir present que hi ha moltes coses que hi són, que existeixen, encara que ens costi expressar. Com en aquests casos, la veu, els sons, o les emocions. Jutjar només pel que veiem, ens pot fer caure en errors, i segurament basar el nostre coneixement en la famosa frase "jo només crec el que veig", ens pot fer equivocar molt. De vegades cal saber "veure" més enllà del que "veiem", si volem, realment, conèixer.

diumenge, 10 de maig del 2009

Koko

La Koko té un parell d'anys més que jo.

Segurament les seves cordes vocals no li permeten parlar, com ho fem la majoria de les persones. Van provar d'ensenyar-li el llenguatge dels sord-muts, i el va aprendre. Això va obrir una porta a la comunicació i va permetre als qui l'envoltaven conèixer millor el seu interior.

De petita li agradava molt que li expliquéssin el conte dels "Tres gatets". Tant li agradava, que un dia va dir que li agradaria tenir un gatet de veritat. I li van regalar. De nom, li va posar "Boleta", i l'estimava molt. Es passaven llargues estones jugant.

Però un dia, accidentalment un cotxe va atropellar a Boleta. I quan li van explicar que ja no tornaria a veure més al seu gatet, Koko va dir algo, però es va quedar aparentment tranquil.la, com si no hagués passat res.


La van deixar sola, i aquell vespre es podien sentir des de fora els seus crits de tristesa.

A l'endemà, quan la van anar a veure, amb el seu llenguatge de símbols, va dir: "dolor".



divendres, 8 de maig del 2009

una tarda bonica, des de dalt de tot

Hi havia una vegada, una escarabat femella que vivia a la muntanya.

Aquell dia va esperar fins la tarda per començar a pujar, perquè era el dia que hi anaven les persones. Però a l'hora que era no esperava creuar-se'n cap.

Mentre pujava tranquil.lament, es va parar un moment per deixar passar una marieta. A mig camí, es va aturar al costat de les vaques que pasturaven. I l'ombra d'un ocell li va enfosquir el camí un instant.

No es volia entretenir perquè sabia que ell ja l'esperava. Només uns segons es va quedar paralitzada perquè dos joves persones li van passar pel damunt. En aquells moments intentava passar desapercebuda, perquè és sabut per tots els escarabats, que les persones s'apropen il.lusionades a les vaques, agafen carinyosament les marietes i miren embadalides els ocells. Però quan passen pel costat dels escarabats, si no els veuen, potser els trepitgen, però si els veuen, potser també els trepitgen. I aquell fet, per a ells incomprensible, els tenia espantats.

Quan els joves pan passar de llarg, ella va seguir. I quan ja era pràcticament dalt de tot, el va poder sentir. Va arribar fins on era ell, i van seure agafats sense dir-se gairebé res. A no més d'un parell de metres, hi havia un senyor que també havia pujat a última hora. Malgrat tenir-lo tan a prop segurament ell ni els veia, estava embadalit respirant el paissatge. I a ells, tampoc els feia nosa, però igualment van preferir anar uns metres més enllà, cap a l'oest.

I de cara al sol que s'anava ponent, es van quedar allí junts, fent-se alguna carícia, compartint algun somriure, fins que van decidir marxar abans no es fés fosc.


dijous, 7 de maig del 2009

escampar la boira

últimament m'he tornat a aficionar a mirar els canals de música, i l'altre dia vaig veure un vídeo dels Pixies, que em va fer pensar en els Breeders, i que deu fer un any que els vaig veure al Summercase. Ja falta menys per l'estiu. I per escampar i fer baixar la boira, que avui ja no és dintre meu, doncs música. I un vídeo on una bola gira i gira, i dóna voltes i voltes, però jo no n'hi donaré més.

apa me'n vaig a treballar una estona





dimecres, 6 de maig del 2009

boira



no sempre veig les coses clares

pràcticament mai la boira n'és la responsable

no tinc clar què és exactament allò que emboira la meva visió interior


dimarts, 5 de maig del 2009

APPLE TREE

"De tots els arbres podràs menjar; però de l'arbre del Coneixement del Bé i del Mal no menjaràs, perquè el dia que d'ell mengis, certament, moriràs" (Génesi 2:17)

Aquesta va ser la prohibició que Déu va fer a les persones, i tot i així, se la van saltar. I si tot plegat és una gran metàfora de com les persones preferim gaudir d'autonomia moral i decidir per nosaltres mateixes què és el que considerem el "bé i el mal". De com les persones preferim adquirir Coneixements, per molt mal que ens facin, perquè sempre és millor que viure "feliçment enganyats". O senzillament simbolitza l'instint de llibertat de l'ésser humà.

Doncs no veig on està el problema. Segurament és una gran metàfora del moment en què les persones vam ampliar la nostra consciència amb el coneixement de la pròpia mort. Amb tot el que això comporta.

El que ara em té intrigada, és, per què, si això no ho diu la Bíblia, la tradició popular diu que la fruita prohibida era una poma. Una poma??? No dic que les pomes no siguin bones... però temptadores... Realment la poma potser sí que simbolitza l'instint curiós i lliure de les persones que volem tastar la fruita més avorrida del món, senzillament perquè potser només la prohibició, ja la fa temptadora. Potser una fruita tan senzilla i natural només simbolitza algo tan senzill i natural com les ganes de saber i conèixer.


Uix... que jo també m'estic liant... Vaig a posar música...





Apple Tree "Cycle"

dilluns, 4 de maig del 2009