dimarts, 3 de febrer del 2009

Ànima en pena

És molt difícil fer aturar l’ànima quan es mou amb tanta força.

És impossible no sentir el cos quan es lamenta tant.

Llavors, la ment, que ja començava a bloquejar-se amb tanta lluita, va decidir començar-los a escoltar. Perquè en el fons, el que ella volia, és que tornéssin a caminar units.

I així va ser com tots tres, es van fondre dins aquella persona, que va poder seguir avançant segura un altre cop en la direcció que la portava cap a una sensació, que no acabava de saber quina era, però que l’atreia tant.

El camí no era recte. Estava ple d’esgotadores pujades i vertiginoses baixades. D’estretes corbes tancades, envoltades d’enormes arbres que no deixaven passar la llum. Tot, barrejat amb indrets molt bonics, que la deixaven disfrutar del paisatge i moure’s amb il.lusió.

Però va arribar el dia en què el vent bufava tant fort que s’emportava aquella música que ella desitjava tant. El silenci del seu interior la va paralitzar. Tancava els ulls per poder trobar la llum cap on volia anar, però no veia res clar. De sobte, es va trobar al límit d’un enorme penya-segat. No podia avançar.

Si mirava endavant, el precipici l’aturava i s’acabava marejant. I allí, sense poder-se moure, el cos, es va anar esgotant.

Difícil explicar el desànim…
L’ànima, semblava estar sempre uns metres més enllà… Com si s’hagués apagat… es movia lèntament… suau… com un sospir… Si la buscaves, la trobaves en algun racó… recolzada, com si abracés allò que no podia tocar… Hi era, sense ser-hi… I només quan el xiuxiueig d’una fulla li recordava la música que havia volgut trobar, es girava esperançada, fins que a l’adonar-se’n de l’error, baixava la mirada i una llàgrima ho mullava tot d’enyor…

En aquell moment, va ser quan, la ment, commoguda en veure l'ànima tan trista i el cos apagat, els va voler consolar. I amb tot de raonaments i paraules tendres, els intentava abraçar.

En aquest moment, és quan ets conscient que, la ment, pot convertir-se en una poderosa aliada capaç de donar-te la força necessària com per fer-te seguir endavant.

12 comentaris:

Anònim ha dit...

I tens tota la raó, com pot la ment fer què creiem exactament el què dius... és increibla i ho fa i no te'n adones, te'n adones quan hi penses...

Anònim ha dit...

borni d'enteni-ment... m'ha agradat la tonada de les paraules...

petons i llepades d'escoltar

Carme Rosanas ha dit...

La ment té molt a força, més de la que ens pensem a vegades, però el cos i l'ànima també i si uneixen forces per anar endavant no hi ha qui els pari. Una abraçada a tots tres.

Anònim ha dit...

noia...

m'agrada molt com ho expliques...

potser és com una abraçada a tu mateixa, amb raonaments i paraules tendres que necessitaves o necessites... o potser no.

llegint-te, podem anar al llit, cadascú a la voreta dels nostres precipicis... i trobar en esta abraçada una mica de pau i de descans

bona nit, carinyeta

Sergi ha dit...

No puc estar més d'acord amb la conclusió final, però és lògic que jo pensi així, perquè sóc racional en extrem, i és la ment la que m'estira, i la que m'enfonsa, és clar.

Assumpta ha dit...

Aquell qui aconsegueix un, diguem-ni "equilibri mental", és el que aconsegueix harmonia entre ment, cos i ànima.

Hem d'aconseguir que la ment jugui sempre a favor nostre... té un poder i una força que desconeixem en gran part.

Núr ha dit...

Per això feia tants dies que no escrivies, bunika?

Crec que en aquests moments més difícils és quan més hem de permetre que la ment ens ajudi. Prendre consciència, avaluar la situació, racionalitzar-la, posar els peus a terra, intentar allunyar-nos per tenir més perspectiva... La ment és molt poderosa i de vegades no ens ha de fer por fer servir aquest poder, sinó que de vegades és l'únic que tenim per poder tirar endavant.

Una abraçada amb tota l'ànima, tota la ment i tot el cos, preciosa!

robadestiu ha dit...

CESC: és veritat, de vegades trobem la llum dins nostre, quan ens fem conscients de les coses i ho veiem tot més clar, i la ment ens pot ser de gran ajuda :-)

ANÒNIM: deixar-se portar per una tonada també és agradable, a mi em passa amb la música, no sempre em cal entendre la lletra, si és que n'hi ha... I ara, darrera les teves paraules m'ha semblat sentir un gat gros que miolava o era una tonada que he imaginat? Una abraçada!

CARME: la força de la ment, el cos i l'ànima, quan es mouen units, és la més gran que hi ha. Una abraçada ben forta amb tots tres!

IRUNA: una abraçada des de dins nostre i que a la vegada ens envolta sempre va bé per trobar pau i descansar. Les teves paraules tb sonen com una abraçada. Espero que hagis dormit bé :-) Bessitos :-)***

XEXU: és el que té la ment, sovint ens estira, i de vegades ens enfonsa. Però raonant, raonant, sempre ens pot ajudar a tornar a pujar, oi? :-)

ASSUMPTA: sí, suposo que mentre no hi ha harmonia entre el cos, l'ànima i la ment, la ment tampoc descansa tranquil.la. La ment té una enorme força i val la pena anar-la descobrint i comprovant que ens pot ser de gran ajuda. Petonets :-)****

NÚR: carinyeta...gràcies per les teves paraules, la teva abraçada m'ha arribat a l'ànima, el cor i la ment :-))
Però la veritat és que últimament estic contenta. Aquest escrit és més aviat de moments que ja han passat, a veure si avui tinc temps i acabo la història, que el que em falta últimament és temps. De totes formes, gràcies altre cop, la teva sensibilitat tb surt de l'ànima, el cos i la ment, i m'arriba a tots tres llocs :-)****

estrip ha dit...

Dius, "Difícil explicar el desànim...".

Doncs...
-saps que?
-q

Que ara quan ho hagi d'explicar ho faré com tu ho has fet.

seguirem la història si n'hi ha.

robadestiu ha dit...

m'afalaga pensar que les meves paraules et poden servir algun dia, però estic segura que tu ho descriuries el doble de bé, amb la meitat de paraules :-)

Assumpta ha dit...

Que l'Estrip ho faria molt bé i amb la meitat de paraules és indubtable :-)
Però tu ho has explicat molt bé també, eh?

Petonassos!!!

robadestiu ha dit...

Gràcies Assumpa! :-)))****