Quan et trobes dalt de tot d’un penya-segat, just al límit, pots arribar a creure que ja no pots avançar.
Però passat el desànim inicial, diferents camins s’obren al teu davant. Una opció és no moure’t d’allà i viure la vida com si aquesta s’hagués aturat.
També pots mirar avall i intentar saltar. Però això et pot fer molt mal. Viure sempre amb el cap baix, ens pot acabar enfonsant. I si el precipici el veus molt alt, t’acabes marejant i no veus res clar.
Si t’asseus a la voreta i deixes anar la imaginació comences a volar, i aquesta és una altra forma d’avançar. Flotant cel enllà tot pesa menys. Però el somni acaba al despertar.
Gires el cap, i mires el camí que t’ha portat allà. Podries tornar enrere i moure’t cap al passat.
Però sempre, sempre, hi ha més possibilitats. I aquella persona, va començar a caminar per la voreta del penya-segat, fins que una corba la va allunyar, gairebé sense ni adonar-se’n. Només calia seguir caminant.
I caminant, caminant, un dia, va arribar fins el lloc que tant havia desitjat. Com ho havia trobat, ningú no ho sap. Potser caldria parlar del destí. O de la força que tenen els somnis quan vols tant que es facin realitat. Potser va ser sort. O potser casualitat. Però la única veritat és que ella volia trobar el lloc que un dia li va marcar el cor, l’ànima i la ment, amb molta intensitat. No volia que aquesta història, acabés abans de començar.
I ara, hauria d’explicar com de meravellós li semblava aquell lloc, que era, fins i tot, millor de com l’havia somiat. Però llavors aquesta història seria massa llarga.
Així que, aquí s’acaba el relat. Un d’aquells relats que, com molts contes, moltes llegendes, moltes pel.lícules i moltes històries reals, d’algú que persegueix un somni o un tresor, quan arriben al final, perquè aquell algú ha trobat allò que desitjava, el final, en realitat, es converteix en un començament.
El moment de viure el somni fet realitat.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
15 comentaris:
M'encanta el final!!
És el millor final que podies haver posat!! :-))
Així, cadascú ens podem imaginar com és de meravellós aquell lloc, tan maco que supera els somnis...
I si ho llegeixo jo, m'ho imagino d'una manera... i quan ho llegeixi l'Estrip, s'ho imaginarà a la seva, i en Cesc veurà el seu lloc especial... i per en Xexu serà diferent...i per la Carme un altre... i així per tots els que entrem.
No sé... però crec que tots els que et llegim, sortirem amb un somriure de la teva caseta d'estiu, pensant en aquell lloc, en aquella situació en la que somiem, per viure-la en plè equilibri entre l'ànima, la ment i el cos :-))
Si aquest cami et fa feliç que no s'acabi mai.
Ostres, ostres, porto tres posts sense entendre massa bé de què va la pel·lícula, però aquest final m'ha agradat molt, sense acabar d'entendre tampoc a què et refereixes, però amb aquest regust que queda quan saps que el final és feliç.
M'agradaria preguntar-te moltes coses, estic segur que cada frase, cada paràgraf d'aquest llarg relat té un significat per tu, tot té un sentit, i em fa ràbia perdre'm tantes coses. Però no t'ho he de preguntar ni tu has de contestar-me. Per contra, et faré una altra pregunta que no té res a veure, i que fa un temps que em faig. Tu podràs contestar, o guardar-t'ho si vols, però jo la faig, d'acord? Tens un criteri sobre el blog que tries per escriure cada cosa? Em té molt encuriosit això, però no m'atrevia a preguntar-t'ho. Ara ja està.
Ara m'adono que l'Assumpta em té en una alta consideració en pensar que jo faré les meves interpretacions, i ara em sento malament perquè m'he perdut una mica...
Xexu... no t'has pas de sentir malament :-) Jo tampoc sé què és el que vol dir la Robeta exactament... jo he anant fent les meves interpretacions i potser no coincideixen exactament amb les seves :-))
El que jo volia dir és el mateix que has dit tu: Que la sensació amb la que et quedes al final és bona, és positiva i que permet que tots acabem de llegir amb un somriure, imaginant allò que per nosaltres sigui més maco :-)
M'agrada molt aquest post, comença amb el cap acotxat i s'acaba alçant, s'ha d'anar endavant, s'ha de lluitar i nar fent, pas a pas.
molt maco, un final que és un començament, que a més és una de les sis direccions.
I que com diu l'Assumpta, cadascú s'ho imagina a la seva. Jo evidentment a la meva.
ASSUMPTA: si sortiu de la caseta amb un somriure, és un final genial per aquest relat... i ara hauré d'imaginar com és el somriure de l'Assumpta, de l'Striper, d'en Xexu, d'en Cesc i de l'Estrip! :-))). El teu comentari, també em transmet una sensació molt bona i positiva, com sempre! :-))*****
STRIPER: un camí que ens fa feliços i no s'acaba mai, sí que seria el millor dels somnis fet realitat! :-))
XEXU: prefereixo mil vegades més que no t'hagi quedat molt clar, però que t'hagi quedat bon regust i que el final t'hagi agradat molt, que no pas que ho haguéssis entes i no t'hagués agradat. Així que em quedo amb les sensacions! ...I pel que fa a la pregunta, ja saps que pots preguntar sempre el que vulguis.... però no et sabria dir massa quin criteri segueixo, potser també és algo relacionat amb les sensacions... :-)))
CESC: sí, pas a pas i mica en mica, un dia anem amb el cap baix i quan aixequem la vista, potser resulta que el que veiem al davant ens agrada molt. Mai sabem en quin moment del camí podem trobar coses bones, però mirant endavant és més fàcil trobar-les si encara estan una mica lluny! Una abraçada :-))
ESTRIP: segurament tots els finals són també un començament, només ens cal reorientar una mica per saber trobar la nova direcció. I sí, com diu l'Assumpta, cada ú ho pot imaginar a la seva manera, segurament, encara que jo ho hagués descrit amb mil paraules, igualment cada ú ho haugés imaginat a la seva :-)
Aquest escrit, bonic i que fa somriure... és un tipus de comunicació que jo trobo que es dóna sovint als blogs. Explica molt bé el "com" sense deixar ni entreveure el què. Vull dir que no sabem què li passa a la persona, però sabem com se sent. O al menys el sentiment que vol transmetre. I jo, com en Xexu... a vegades em quedo amb els ganes del què, però també sé que el més important ja està dit. I que m'agrada molt molt aquest com sentim que acostumem a rebrfe dels blogs.
M'havia perdut la segona part, he tingut que llegir el relat des del principi.
I el final és preciós, és alentador. Trobar sense esperar, sense buscar quan has estat completament desconcertat. I començar de nou.
Crec que la Carme ho ha explicat perfectament. No sabem què viu la persona a baix del penya-segat, i tampoc no sabem què hi ha en el camí que ha deixat enrere. Tampoc no sabem què hi ha al seu lloc millor que el somni, prò tots sabem exactament què ha sentit en arribar-hi... i les ganes que té de començar des d'allà! :) Molts ànims i força en aquesta nova aventura que comença! :D
Pitonets, bunika!
Primer de tot dir-te que m'ha agradat molt el relat i que estic dacord amb tots els comentaris que t'han fet fins ara... però aquesta vegada m'agradaria intentar explicar-te la reflexió que m'ha vingut al cap en llegir aquest post. Potser donaré la nota discordant, no em facis massa cas... no és la meva intenció desmerèixer res. Simplement és una reflexió en veu alta (en paraules publicades vaja..jeje)
Moltes vegades he pensat, quan acabo de veure alguna pel·lícula o llegir una història, que tant sols ens han ensenyat un moment concret, un aparent final, una part d'un tot que se m'escapa. I llavors em pregunto... i què passa després d'haver aconseguit el somni? com es viu amb aquesta nova realitat entre les mans? jo crec que els finals feliços no existeixen sinó que hi ha un llarg camí fet de molts moments diferents. Les històries només ens ensenyen una petita part d'aquest camí i podem caure en l'error de pensar que allò és tot, idealitzar segons quins somnis i sentir-nos frustrats al veure que la nostra pròpia realitat no s'adequa al que hem imaginat en veure, sentir o llegir aquestes històries. Creure que quan aconseguim segons què ja estarà tot fet, ja serem feliços.
I referint-me a una idea que m'encanta del teu escrit, el més important és seguir caminant... perquè no hi ha cap final feliç sinó moments feliços.
En fi, perdona pel rotllo, no sé si s'ha entès alguna cosa. Només espero que tu estiguis en un d'aquests moments feliços del teu camí i que duri molt... i que puguis seguir caminant i trobant nous somnis i reptes a aconseguir!
una abraçada!
CARME: és veritat, no ho havia pensat que de fet és una història que explica el "com", els sentiments, sense deixar clar el "què". I de fet, un cop ho vaig acabar d'escriure, tot i que em vaig inspirar en una experiència concreta, em va semblar que es podia generalitzar a altres experiències que he viscut, que potser no tenen res que veure, si més no, el resultat, o el camí en sí, però que sí que coincideixen els sentiments. I sí que és una forma d'expressió que fem servir els blocaires, pq sovint la trobo en altres escrits, i és especial, pq t'hi pots identificar per les reaccions, tot i que cada ú en pot fer la seva pròpia verisió. Una abraçada! :-)))
NÚR: sí que ho ha explicat bé la Carme, i tu tb n'has fet un molt bon resum. És una curiosa forma d'expressar-se aquesta, fent servir més aviat els sentiments, pq suposo que quan parlem amb algú en persona ho fem d'una altra forma, centrant-nos més en els fets, i explicant els sentiments tb d'una altra manera, potser menys metafòrica. I gràcies pels ànims i la força enviada!!! Petonets :-)*****
iruNa: t'has explicat molt bé! I és que tens tota la raó, sovint ens expliquen històries d'algú que persegueix un somni, o un ideal, o un objectiu, o el que sigui, i el relat acaba just quan arriba a trobar-lo, i sembla que ja s'acaba la història amb un "feliços per sempre", però la història només explica la felicitat que se sent quan per fi arribes allà on vols. A partir d'aqui, en realitat és quan comença tota una altra història, que de fet pot estar plena de moments de tot tipus, pq això del "final feliç que s'allarga per sempre".... doncs "sempre" és molt temps. Per això vaig posar que el final, de fet es converteix en un altre començament. Sempre m'ha semblat que aquest és el problema que tenen per exemple els contes de "princeses", o "de buscadors de tresors", caldria fer més sovint segones parts, pq quedés clar que a partir d'aquest moment, la vida torna a posar-te altres obstacles al davant, i tb coses bones, però que en un llarg camí com és la vida, el més normal és que anem passant per altres moments bons i altres que no ho són tant, però que això tampoc és res dolent. Ups! jo tb m'he enrotllat! Però que crec que ho veiem prou semblant. Així que disfrutem dels moments feliços i no ens desanimem gaire davant les noves dificultats! Una abraçada :-)****
Ja està tot dit, magnífic relat, i el missatge ha de ser positiu, per força, si no....
Sí, jo també penso que ho veiem força semblant i després de llegir la teva resposta encara n'estic més segura.
Em va venir al cap aquesta reflexió perquè el teu final, que parla d'un altre començament, diu precisament això.
I res, que a viure al màxim tots els moments!
una abraçada guapa!
Publica un comentari a l'entrada