dijous, 29 de gener del 2009

el penya-segat


Fa temps, una ànima, un cos, i una ment, formaven part d’una mateixa persona, sense que aquesta les escoltés per separat. I seguien un mateix camí.

Però algun dia, que ningú sap quin va ser, l’ànima va començar a sentir algo que només ella podia notar. Difícil saber què era allò que la distreia. Potser una música, una vibració subtil, o les ones d’una llum suau.

Cada dia es girava més sovint cap aquella mena de sensació que l’atreia més i més. Fins que un dia va canviar de direcció i es va començar a moure cap allí. Semblava hipnotitzada, i avançava com un vent suau, encuriosit.

Mica en mica, el cos també va començar a notar aquella mateixa sensació que el feia vibrar fluixet. I tan agradable era allò que l’atreia que també es va apartar del camí i va decidir moure’s en cap aquella altra direcció, com l’aigua d’un riu que es deixa portar per la corrent, acompanyada per la caríca suau del vent.

I de sobte, la ment, es va trobar sola. Es va mirar com l’ànima i el cos s’anaven allunyant, però ella no podia notar allò que els empenyia, i una mica desorientada, es va asseure en una roca i va començar a pensar, dubtar i analitzar-ho tot. Aquells esdeveniments la van trasbalsar molt, i cada cop tenia més por i es notava més perduda.

Després de molt pensar va arribar a la conclusió que tant l’ànima com el cos, s’estaven equivocant. I d’un bot, es va plantar enmig del camí que ells havien agafat, se’ls va posar al davant, i no els volia deixar avançar.

En aquell moment, l’ànima i el cos, ja es movien amb molta força, era difícil fer-los parar. Però la ment els barrava el pas, donant-los mil motius perquè tornéssin al camí que havien deixat. I vinga parlar i vinga analitzar, per fer-los entrar en raó i convènce’ls que tornéssin allà on eren abans.

L’impuls amb què es movia l’ànima era tan fort com un vent huracanat, la força amb què ho feia el cos era tan poderosa com un mar enfurismat. I la fermesa amb què la ment els barrava el pas era més gran que un enorme penya-segat.

I així, xocant un i un altre cop el vent i l’aigua del mar contra aquella roca, va ser com el cos va començar a posar-se malalt. L’ànima, que podia notar amb més força les vibracions que l’atreien a l’altra banda del penya-segat no es podia aturar. I la muntanya, s’estava desgastant.


diumenge, 25 de gener del 2009

(1-2) + (1+2) = DOS



Somnis. Una platja. El paradís. Punts de lluna damunt el mar. Una abraçada. Una pel.lícula.

Somnis de pel.lícula. Pel.lícules per somiar.

...què hi pot haver millor que un somni fet realitat?.... que la realitat sigui encara millor del que havies somiat. ..

Dos. Cançons. Música. Una pel.lícula.

(1-2) = el primer vídeo és d'una pel.lícula. El millor moment, de la cançó, o la pel.lícula, per a mi, arriba quan falten dos segons per arribar al minut 1 del vídeo que he deixat.

(1+2)= el segon vídeo és d'una de les meves cançons preferides. El millor moment, de la cançó, per a mi, arriba quan passen dos segons del minut 1.






dijous, 22 de gener del 2009

Gustos, barreges i monos.

Diuen que sobre gustos, no hi ha res escrit...

A mi, pel que fa al menjar, m'agrada fer unes barreges que sembla ser que no són del gust de tots. Perquè ja des de petita, em menjava la xocolata amb fuet, o el gelat de maduixa amb patates fregides.


De totes formes, mica en mica, per diferents cuines, es comencen a barrejar, cada cop més, diferents sabors.

Pel que fa a les barreges, n'hi ha una, que m'encanta: la xocolata amb taronja. Si començo, no pararia. M'agrada de totes les formes. En podria menjar, a qualsevol moment del dia.

I avui, en voldria... però no en tinc. I tinc mono!

El que tinc és un llibre que m'agradaria llegir. Va, a veure si aconsegueixo començar-lo, i em distrec, tot i que, això, afegeix, al mono de xocolata amb taronja, el mono que tindré d'ordinador!



dilluns, 19 de gener del 2009

un nom suggerent


No fa molt, em vaig apuntar a ioga. Em va agradar molt. Però al gener, al centre on anava, han deixat de fer-ne. La gran decepció que viag sentir en un primer moment, quan m'ho van dir, va quedar compensada pel fet que la profe se'n va a un altre lloc, i espero poder anar. Llavors, només quedava el tema de la matrícula... perquè pagar-la per només un mes... Total, que em van dir que si volia, em tornaven els diners. Però també em van donar l'opció de canviar-la per una altra cosa.

De seguida em van dir que pel mateix preu, em podia fer un massatge. I mira, la idea em va agradar. Em van fer triar entre diverses opcions: o massatge "hindú", o un de "pedres calentes", o de "xocolata"... o massatge: "un paseo por las nubes".

Difícil decissió... Em van recomanar l'últim que he dit, i ... amb aquest nom... no hi havia dubte: "un paseo por las nubes".

Està clar que només un nom, ja et pot despertar tots els sentits, la curiositat, les ganes, la il.lusió i de tot. Aquest diumenge, que vaig despertar-me entre els meus dos edredons blancs i amb els puntets de la llum del cel i el sol, entrant per la persiana, ja hi era als núvols... I me'n vaig recordar del massatge.

Fa dies que l'espero, i per fi, és demà. Només d'imaginar'm-ho, i sense ni saber com deu ser, ja estic una mica als núvols, només d'anticipar-ho el cos ja se'm relaxa, tot pesa menys i se'm desperten els sentits. Gairebé diria que només per això, ja ha valgut la pena.

Ja us explicarè què tal el passeig pels núvols!

dissabte, 10 de gener del 2009

Font d'inspiració


Em van regalar un cd, “La manera més salvatge”, d’Enric Casasses i Pascal Comelade. Em va agradar molt. Tant, que vaig dir que de cada cançó en podria escriure un post. Això, quan estava bloc-ejada. Que podria, fins i tot, escriure’n dos de posts, cada dia. I em va contestar: “va, fes-ho”. I vaig decidir que ho faria, durant tres dies seguits. M’he desbloc-ejat. Així que si un dia, algú pateix un fort bloc-eig, a més d’intentar fer tot allò que em vau recomanar (gràcies a tots pels comentaris del post "bloc-ejada"), pot agafar un cd que li agradi, i a veure si li ve la inspiració… (i com un d’aquests escrits, també ha inspirat un post genial a en Xexu, AQUÍ, queda l’enllaç fins el seu bloc)

I ara, que encara em queda un post. Aquest. Penso, que si jo, sabés fer música, si fós poeta, si tingués una vareta màgica. I per poder afegir una cançó més dins el meu cd, convertiria en música i poesia, aquestes paraules:

un tren que arriba
somriures
la paraula, i parlar
pasejar
un poble de casetes blanques
la manera més salvatge
els Reis Mags
un rellotge de sol, de nit
una barca mar enllà, dofins
la lluna, una estrella i el mar
descobrir, conèixer, emocionar-se
inspiració


divendres, 9 de gener del 2009

Mirant la música

És curiós com de vegades, escoltant una cançó, una música, se't pasegen pel cap tot d'imatges. És com si la música et fés veure.

Jo, quan escolto la cançó d'en Pascal Comelade ("Sense el ressó d'un dring), que deixo al final del post, hi veig, entre d'altres, aquestes imatges:





dimecres, 7 de gener del 2009

Fer-se pobre per estimar


Era per estimar-te que em vaig fer pobre,
tots dos fugint de casa i tu d'escola.
Tu no tenies feina i jo em vaig fer pobre,
te'm vaig fer barraqueta i sentirem ploure.

Vam tremolar together hiverns duríssims
dormint a les esquerdes dels precipicis.
I un dia ja no hi eres, et faltava una rima
i jo que tinc les meves no la tenia.

Els meus versos tremolen,
els has tocats tots
i ara quan tornin, si és que tornen,
la rima serà una altra, tindrà la teva marca.

Enric Casasses, Rim, inèdit.


Estimar ens pot fer pobres? O ens enriqueix? Deixar tots els béns materials, deixar-ho tot, per amor. I si una dia, la persona per qui ho vam deixar tot. Tot, menys l'amor, se'n va, haurà valgut la pena? Potser el que ens fa pobres és que ens deixi l'amor?

dimarts, 6 de gener del 2009


Com els Reis Mags, saben fer màgia, i tot se'ls pot demanar, nosaltres vam començar per demanar si es podien avançar una mica i venir abans d'hora, i divendres, ja van arribar.

Així que un divendres màgic, ja vaig tenir el meu primer regal.

Avui, també enmig d'una barreja de mar i lluna, els he vist passar, i la màgia continúa.

Aniré a dormir, i a veure què passa demà...


dissabte, 3 de gener del 2009

bloc-ejada

Pateixo un fort bloc-eig general, pq no només no em surt cap escrit per fer un post, sinó que em costa també comentar.

No he trobat cap manual d'instruccions o d'ajuda per a casos com el meu.

De totes formes, potser fer un post explicant-ho ja desbloqueja una mica.

A veure.